Cate Blanchett: «Els humans som una espècie molt ridícula»

La jornada inaugural d’aquesta edició tan estranya de la Mostra ha servit sobretot perquè els seus organitzadors respirin tranquils. Al cap i a la fi, les mesures previstes per mantenir allunyat el coronavirus semblen estar implantant-se amb eficàcia i, tot i que l’espai físic ocupat pel festival mai abans havia tingut tan poca densitat de població, la premsa i els convidats han acudit en bon nombre a la cita malgrat que ser aquí mentre la resta del món s’enfonsa a un el faci sentir una mica idiota –tot i que no tant com mantenir-se a l’interior d’una sala de cine amb la mascareta posada–; però, com nou de cada 10 enquestats dirien referent a això, l’espectacle ha de continuar.

Notícies relacionades

Pau Vallbé: «He defugit tot allò que fos l’èxit ràpid, m’he anat autoboicotejant per créixer a poc a poc»

Apareix un film testimonial de l’entrada de les tropes franquistes a Figueres el febrer de 1939

De forma no tan airosa però tot i així bastant similar s’ha expressat aquest dimecres Cate Blanchett. «Estic convençuda que la indústria del cine emergirà d’aquesta crisi més creativa i més resilient», ha afirmat en roda de premsa l’actriu australiana, que aquest any lidera el grup de jutges que decidiran el palmarès de la competició oficial. «Em sembla grotesc que no es permeti a l’Organització Mundial de la Salut liderar la lluita contra la pandèmia; i em resulta increïble que, en lloc d’aprendre dels que primer van patir el flagell del virus, tots els països ens comportem de forma tan individualista, obtusa i destructiva. Els humans som una espècie molt ridícula», ha afegit mentre, al seu costat, la directora Claire Denis –que presideix el jurat de la secció paral·lela ‘Horitzons’– tenia un atac de tos seca. Algú li hauria de fer urgentment una prova PCR.

Fora d’això, el certamen s’ha iniciat amb la projecció de ‘Lazos’, drama –més aviat drama exagerat– sobre una família que queda tocada per sempre quan el subjecte egoista i vanitós que exerceix de marit i pare abandona la llar durant uns anys per viure una relació amb una altra dona. Dirigida per l’italià Daniele Luchetti –feia 11 anys que una producció local no inaugurava la Mostra–, la pel·lícula cau sovint en un tremendisme injustificat i abusa del tipus de diàlegs repolits que cap persona real utilitza; és, en general, una obra a tot estirar passable que de cap manera mereix obrir un festival de cine, i menys un acostumat a reservar aquest privilegi a títols del calibre de ‘Gravity’, ‘Birdman’ i ‘La La Land’.