PERFIL DE L'AUTOR DE 'TENET'

Christopher Nolan, entre el 'blockbuster' i el cine de culte

El director de 'Tenet' ofereix pel·lícules personals i de gran espectacle per ser contemplades, per damunt de tot, en pantalla gran

Christopher Nolan, entre el 'blockbuster' i el cine de culte
4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Si Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) tenia raó al principi d’‘Origen’ quan va assegurar que una idea és més resistent que un virus, llavors ‘Tenet’ és just el que necessitem per superar la pandèmia. Perquè l’onzena pel·lícula de Christopher Nolan, com les altres deu, vessa idees. Al llarg de la seva carrera el britànic s’ha dedicat a reformular les possibilitats dels gèneres populars –la ciència-ficció, el ‘thriller’, les històries de superherois, el cine bèl·lic– i la seva capacitat d’impacte sobre l’espectador, tant a través de trames forassenyades –un espia que atraca ments inconscients– o explorant les complexitats de la física quàntica com convertint l’entreteniment en una col·lecció de qüestions ètiques. ‘Memento’ no parla només d’un home amb amnèsia, sinó sobretot de la moralitat de la venjança. La trilogia del Cavaller Fosc no és la història d’un home-ratpenat, sinó un passeig pel territori que separa l’anarquia del feixisme.

Les pel·lícules de Nolan, en altres paraules, són alhora ‘blockbusters’ i obres de culte, i això és el que fa d’ell una figura tan singular a Hollywood. Les seves ficcions permeten a la cinefília disfrutar del cine d’acció i empenyen l’espectador de multicine a submergir-se en mons onírics nidificats, i en el procés mostren ciutats que es pleguen sobre si mateixes, frenètiques batalles aèries i imatges de forats de cuc i, en general, el tipus d’espectacle que exigeix ser contemplat a través d’una pantalla el més gran possible.

Transformar el passat

En el centre d’aquestes històries, això sí, hi ha éssers humans, que gairebé sempre viuen turmentats pel seu passat i miren desesperadament de canviar-lo malgrat que això és –gairebé sempre– impossible per dos motius: en primer lloc, perquè els records, que són el que donen forma a què entenem com a realitat, són manipulables i corrompibles, i, en segon, perquè, en el cine de Nolan, en el temps no s’hi pot confiar, ja que es distorsiona, es disloca, s’inverteix i es congela, i pot fondre passat, present i futur en un instant únic. ‘Origen’ transcorre en cinc nivells narratius superposats, i en cada un el temps es mou més lent que en l’immediatament superior. ‘Dunquerque’ fa que tres perspectives diferents, respectivament prolongades al llarg d’una setmana, un dia i una hora, es fonguin en un instant únic. ‘El truc final’ es desenvolupa a través de ‘flashbacks’ ficats dins de ‘flashbacks’, l’objectiu dels quals, com el de tot bon número de màgia, és agafar l’espectador a contrapeu. ‘Interestellar’ ubica el seu clímax dins d’un tesseractis en el qual un astronauta accedeix a una cinquena dimensió per enviar missatges a la seva filla, separada per dècades i galàxies. ‘Memento’, per la seva banda, ofereix un desenllaç que en realitat és el seu principi, perquè la línia narrativa principal avança cap enrere, i en aquest sentit connecta amb ‘Tenet’, l’heroi del qual transita un temps invertit. És lògic que el títol sigui un palíndrom.

Per com li agraden les narracions no lineals, les pel·lícules de Nolan exigeixen diversos visionaments 

Per tot això, i per com li agraden les narracions no lineals –ja hi va començar a recórrer en la seva opera prima, ‘Following’ (1998)–, les pel·lícules de Nolan exigeixen diversos visionaments per ser assimilades i reinterpretades; hi ha qui diu que en part és per això que funcionen tan bé en taquilla. I sovint generen llargues converses, i teories tan complexes que, al seu costat, ‘En busca del tiempo perdido’ sembla el manual d’instruccions d’una fregidora. Per descomptat, no totes aquestes reaccions són elogioses. Entre altres coses, al britànic se li sol atribuir que les seves pel·lícules són fredes i cerebrals, malgrat que majoritàriament parlen de la pèrdua de mullers, pares i fills; que pateixen un excés de serietat i un dèficit de sensualitat; que són maquinàries de precisió però que no tenen ànima. Però, ¿és raonable atribuir això a un cine tan òbviament personal?

Notícies relacionades

Missió impossible 

Al cap i a la fi, Nolan explica històries sobre homes obsessius i immersos en missions impossibles –salvar Gotham, trobar una nova llar per a la humanitat, evitar la tercera guerra mundial–, que, cada un a la seva manera, reflecteixen les mateixes obsessions d’un director per a qui fer cine és una croada. Primer es va proposar demostrar que un ‘blockbuster’ pot tenir més cervell que pressupost, després va convertir el secretisme en una forma d’art, i fa temps que s’erigeix en un dels activistes més militants darrere l’experiència cinematogràfica tradicional, en defensor a ultrança del cel·luloide davant el digital i de les sales fosques plenes de gent davant l’‘streaming’. I per això té sentit que, ara que els cines passen el seu pitjor moment, sigui una pel·lícula seva la que acudeix al seu auxili.