01 nov 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Toteking: «No he ficat un peu en la literatura per un encàrrec»

El raper sevillà, apadrinat per Enrique Vila-Matas, acumula edicions de 'Bunker', el seu debut com a escriptor

Elena Hevia

Toteking: «No he ficat un peu en la literatura per un encàrrec»

El text està a mig camí entre una novel·la i una vida explicada. Es diu ‘Búnker’ (Blackie Books), és un primer llibre, que va camí de deixar enrere la cinquena edició –cosa que en temps coronavírics té el seu mèrit–. El seu autor és el sevillà Manolo, Manolote, Tote, Tote King, Toteking, González, el raper més il·lustrat al sud de Despeñaperros. Il·lustrat no perquè exhibeixi el que llegeix com una medalla sinó perquè es val de les seves lectures –i quines lectures: Gombrowicz, Montaigne, Jules Renard, Joseph Roth o Céline– per fer-se gran per dins i per fora aplicant aquest pòsit com a foc i gasolina a la rima canalla i urbana i ara a la literatura.

L’obsessiu Tote ha pres com a guia Enrique Vila-Matas que ha actuat com si fos Virgili –sí, el que agafava Dante de la maneta i el guiava per l’infern– en això de portar el cantant pel camí de les lletres. I a més li ha escrit un sentit pròleg. No confondre el resultat amb aquests llibres –normalment escrits per altres– en què les estrelles de la música expliquen insulses batalletes. Allò de Toteking –hi parlem des del seu retir a Zahara de los Atunes– és una altra cosa. 

En un país en què escriure un llibre és a l’abast de qualsevol, ¿què és el que reivindica específicament amb aquest text?
El llibre no té cap pretensió. És el que és. He llegit prou com per no ficar-me en un terreny que podria ser excessiu per mi. Ara bé, no he intentat ficar un peu en la literatura perquè un editor espavilat m’ho hagi encarregat. Només m’hi he posat quan he cregut que tenia una cosa per explicar. 

¿Són molt diferents els impulsos que porten a escriure una cançó o un text més literari?
En qüestió de ‘timing’, per descomptat, però mentre escrivia vaig tenir la mateixa sensació de la primera vegada que vaig trepitjar un estudi de gravació fa 20 anys. 

¿Es podria dir que aquesta última reencarnació seva com a escriptor toca una fibra més personal? 
Va fer 23 anys que componia i cantava i és una cosa que m’agrada molt, però inevitablement acabes detectant falques i dreceres que et coneixes bé i això produeix un cert embafament d’un mateix. La literatura és nova per mi. Vaig com un cavall desbocat, ara intento fer la meva primera obra de ficció després de ‘Búnker’. 

«La mort del meu pare va ser un sotrac que em va fer posar les coses en perspectiva» 

L’esperó per començar a escriure va ser la mort del doctor González, metge de família. El seu pare. 
Sí, va morir el 2017 i feia uns cinc anys que estava malament. Aquest sotrac em va fer posar les coses en perspectiva, valorar el que tenia i fer una mena de balanç general i fer-lo en un camí que m’agradava però del que no sabia si tindria prou força.

El seu pare era un bon lector. 
Tenia un gust. Llegia Coetzee, Le Clézio, Rulfo...  Mai em va tractar com un nen. Em feia xantatge. «Et compraré unes vambes si llegeixes això». I em posava davant ‘Luces de bohemia’ de Valle Inclán. Jo no entenia res, és clar, però un pòsit quedava. Fins que un dia, amb 13 o 14 anys, em ‘va obligar’ a llegir ‘Pedro Páramo’ i aquest va ser el meu primer enlluernament. 

Així que es va quedar sense prescriptor, a més de sense pare. 
Però va ser llavors quan em va arribar la direcció d’Enrique Vila-Matas, gràcies a una equivocació. Un mail massiu, en què estava inclòs. Llavors em vaig animar a escriure-li perquè jo ho llegia tot d’ell i em sentia molt sol perquè no hi havia gaire gent amb qui pogués comentar les meves lectures. I és clar, la nostra correspondència es basava en els llibres, els llegits i els per conèixer. Quan li deia que estava llegint alguna cosa, ell contraatacava amb uns altres tres títols.

«Dedicant-me al rap, els meus pares creien que acabaria tirat al carrer» 

¿Els seus pares van portar bé que es dediqués a la música? 
No ho van suportar. El rap era un tipus de música molt allunyat del que ells escoltaven. A més quan jo vaig començar érem la segona generació i en la primera, hi havia tot just tres grups. Ni una trista prestatgeria de rap a les botigues de música. Havies de buscar els cedés en l’apartat de rock. Amb la gent de la meva edat es va començar a consolidar tot allò i va guanyar atenció per part dels mitjans. Però tot això els meus pares no ho sabien, s’imaginaven que acabaria tirat al carrer. 

¿Van acabar reconeixent els seus prejudicis?
El meu pare no era una persona fàcil i no et regalava res. Crec que només dues o tres vegades a mi i al meu germà, que també es dedica al rap, va arribar a dir-nos breument: «Aquesta cançó no està malament». 

És curiós que Vila-Matas conegués la seva trajectòria, abans  fins i tot de la seva correspondència. 
Jo li havia dedicat un tema: ‘Bartleby y compañía’ i ell també em seguia des de feia temps. Malgrat el que pugui semblar, l’Enrique és un modern al màxim. 

Tampoc vostè és el que sembla. No hi ha gaires rapers que llegeixin Montaigne. 
Doncs no ho sé. Però et diria que hi ha sorpreses. La música urbana té l’estigma d’estar tancada en uns quants temes però jo tinc amics que són grans lectors dins el món del rap. Lone, per exemple, és un raper de Saragossa amb un gran talent literari que es nota en les lletres de les seves cançons.

«El TOC té poc de creatiu, només m’obliga a fer voltes a collonades»

¿Patir un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) ha sigut un incentiu a l’hora de escriure?
El pitjor de tenir una malaltia com aquesta és que la major part de les vegades estan encallat amb idees estèrils durant hores i hores. Amb la medicació i el treball millores però el temps no torna. 

¿L’obsessió no el porta a escriure millor? 
Seria bonic pensar que estic quatre hores fent voltes a un paràgraf, que és una cosa que faig, però la majoria de la vegades el TOC només et porta a fer voltes a collonades. Té poc de creatiu.