25 d’oct 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'Proyecto Power': entre el 'thriller' de drogues i els superherois

Jamie Foxx protagonitza un híbrid genèric amb una bona premissa que no acaba d'aprofitar-se del tot

Juan Manuel Freire

'Proyecto Power': entre el 'thriller' de drogues i els superherois

SKIP BOLEN NETFLIX

 
ítem

 

Proyecto Power ★★★

Direcció: Henry Joost i Ariel Schulman 

Repartiment: Jamie Foxx, Joseph Gordon-Levitt, Dominique Fishback, Rodrigo Santoro

País: Estats Units

Durada: 111 minuts

Any: 2020

Gènere: ‘Thriller’ de ciència-ficció

Estrena: 14 d’agost del 2020 (exclusiu a Netflix)

El cine de superherois no ha de seguir seguir un sol, elefantíac patró, sinó que hauria de poder combinar-se amb altres gèneres, altres sensibilitats. El 2021 (en principi) veurem ‘The Batman’, en què Matt Reeves convertirà l’home ratpenat en heroi de ‘noir’ en tota regla. Del seu coguionista, Mattson Tomlin, arriba abans ‘Proyecto Power’, curiós encreuament de ‘thriller’ de drogues amb trama de superpoders. 

En una Nova Orleans estilitzada i fantasmagòrica, la droga més buscada és Power, una píndola que atorga superpoders imprevisibles durant cinc minuts. Els seus efectes són diferents en cada persona; de vegades inspiradors, de vegades destructius. Al policia encarnat per Joseph Gordon-Levitt el fa immune a les bales. En canvi, al dolent que interpreta el raper Machine Gun Kelly el converteix en un descontrolat Torxa Humana.   

El Frank aconsegueix les seves píndoles de la Robin (Dominique Fishback, que fa d’adolescent malgrat vorejar la trentena), camell amb somnis rapers que veurà trontollar-se i millorar la seva existència quan conegui l’exsoldat Art (Jamie Foxx), que l’abraça com la filla el rastre del qual ha perdut. El Frank, la Robin i l’Art acaben unint forces per detenir els creadors d’una píndola que podria enderrocar governs.

És fàcil remuntar-se una mica a ‘Sin límites’, aquella pel·lícula del 2011 (després sèrie) en què Bradley Cooper aprofitava el 100% de la seva capacitat cerebral després d’ingerir una píndola miraculosa. Aquí els personatges, directament, es converteixen en superherois o superdolents, més per aparent atzar que per qualsevol qüestió psicològica, el que crea excitació i suspens al voltant de cada ingestió.

La premissa, sigui com sigui, es podria haver aprofitat millor, igual que la pel·lícula podria haver estat més ben dirigida. Del tàndem format per Henry Joost i Ariel Schulman hem après a esperar qualsevol resultat. Aquesta no és la seva pel·lícula de solucions visuals més enginyoses (que seria ‘Paranormal activity 3’), ni tampoc la més estilitzada (que seria ‘Nerve: un juego sin reglas’), però de vegades, no sempre, ofereix els plaers lisèrgics i la saturació sensorial del més lliure Tony Scott.