La Filmoteca reobre les portes amb les millors pel·lícules del 2019

Torna el cine i amb ell, la il·lusió, la màgia, els somnis. I, per anar a cop segur i no gastar temps i diners inútilment, la Filmoteca recupera una proposta immillorable, un cicle dedicat a repassar els millors films de l’any seleccionats per la crítica catalana. Això sí, l’aforament serà més reduït del normal, per això també fan més sessions de les habituals i s’hauran de seguir les normes sanitàries que ens indiquin. Tots preparats per retrobar-nos amb la pantalla gran, els llums apagats i el silenci a la sala. ¡Comença l’espectacle!

El millor Almodóvar dels últims anys

Per començar arrenquem avui amb la que ha sigut, sens dubte, la pel·lícula espanyola més premiada de l’any, Dolor y gloria, de Pedro Almodóvar (també els dijous 6 i 13) protagonitzada per Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Nora Navas, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano i el petit Asier Flores. Se centra en un director de cine que té una salut molt feble i rep la proposta de la Filmoteca perquè assisteixi a la projecció d’una restauració d’una de les seves millors pel·lícules amb el protagonista, a qui fa molts anys que no veu. Aquesta situació provoca el retrobament entre tots dos mentre el cineasta va recordant la seva infància i altres moments de la seva vida.

 

 

És un autoretrat d’Almodóvar que vindria a ser el seu particular Fellini 8 1/2, tot i que explica que ha jugat amb la realitat i la ficció. Aquesta situació provoca que l’espectador pugui jugar a especular què hi ha de cert del que explica i què s’ha inventat. Antonio Banderas sembla precisament Almodóvar, amb el pentinat descurat, la barba, la manera de parlar i les frases: «El millor actor no és el que plora més sinó el que lluita per contenir les llàgrimes».  És una pel·lícula molt seriosa, sense cap moment que grinyoli, com altres de seves, i amb una Penélope Cruz esplèndida que sembla estar repetint el paper de Volver. La part en què explica la seva infància és molt tendra i natural, a la qual cosa contribueix el nen Asier Flores, tot un descobriment, que té un parell d’escenes brillants.

 

 

De la Xina a Las Hurdes

La següent proposta ens arriba de la Xina, An elephant sitting still (dimarts 4 i dissabte 8) i és tota una oportunitat ja que va tenir un pas fugaç per la cartellera. És l’opera prima del director i escriptor Hu Bo, està basada en un relat del mateix autor i va obtenir quatre premis al Festival de Berlín, tot i que cal advertir que dura gairebé quatre hores. I arrossega una dolorosa història darrere seu, ja que el realitzador es va suïcidar després del rodatge abans de poder, fins i tot, muntar-la... i amb només 29 anys. És una pel·lícula fosca, dura, que retrata un grapat de personatges en una Xina que oprimeix els seus habitants. Un jove maltractat pel seu pare, una noia víctima d’un vídeo amb un professor que es fa viral, un avi que és enviat a una residència i això li impedirà veure la seva neta, un home que provoca indirectament el suïcidi del seu millor amic al ficar-se al llit amb la seva dona... Personatges desesperats amb unes vides que s’entrecreuen en un panorama desolador. Una pel·lícula molt madura, sincera i dolorosa. Això sí, no és recomanable si tenim un mal dia, cal afrontar-la amb un esperit obert.

El dimecres 6 i el dijous 20 recuperen la pel·lícula espanyola que va ser la sorpresa de la temporada, Buñuel en el laberinto de las tortugas, un film d’animació per adultsBuñuel en el laberinto de las tortugas dirigit per Salvador Simó i basat en la novel·la gràfica de Fermín Solís. L’acció s’ambienta a principis dels anys 30 després de l’escàndol que ha provocat a París el director Luis Buñuel amb el seu últim film, L’âge d’or. El cineasta no troba finançament per al seu següent projecte que consisteix a rodar un documental per mostrar la misèria que es viu a la localitat extremenya de Las Hurdes. L’atzar es creuarà en el seu camí i podrà fer-lo realitat amb un reduït equip. El film vindria a ser una espècie de making off (Com es va fer) de Las Hurdes (Tierra sin pan), un estremidor document que va suposar un canvi total en la filmografia del cineasta.

 

 

Descriu la vida i discussions entre artistes i intel·lectuals a París que volen canviar el món, per la qual cosa no només es parla castellà, també francès (Buñuel, amb un peculiar accent aragonès) i inclou breument alguns records de la seva infància a Calanda i de la famosa Tamborrada que se celebra en aquesta localitat. Parla de la seva rivalitat amb Dalí i de que fart que estava que la gent pensés que les idees surrealistes d’Un chien andalou i L’âge d’or fossin del pintor i no seves. D’aquí el seu desig de rodar una cosa totalment diferent, passar d’una cosa tan onírica com el surrealisme a la realitat pura i dura. No és una d’aquestes pel·lícules que es dediquen a beatificar un personatge, també s’admet que, en alguns casos, va falsejar o va forçar la realitat per aconseguir l’efecte que volia i impactar com ho havia fet en els seus dos títols anteriors.

 

 

Els boscos gallecs i una parella britànica

O que arde (divendres 7, dimecres 12 i diumenge 16) va ser un altre descobriment, un film realista i naturalista del francogallec Oliver Laxe que va triomfar a la secció Un certain regard del Festival de Cannes i es va colar en els Goya obtenint els premis d’actriu revelació i fotografia. És una altra d’aquestes pel·lícules interpretades per actors no professionals en què mai saps on acaba la realitat i comença la ficció. Explica la tornada a casa d’un home que ha estat uns quants anys a la presó per piròman. Quan torna, els veïns el miren amb una certa desconfiança però compta amb el recolzament incondicional de la seva mare, una àvia que viu al camp. És una cinta pausada que es delecta amb les imatges de la naturalesa i mira amb dolor la destrucció dels boscos ardents. Tota una experiència, un film per deixar-se endur.

 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 

L’últim film que ens proposen en aquesta primera quinzena de mes (seguiran durant tot agost) és la britànica Ray & Liz (dimarts 11, divendres 14 i dijous 20), basada en les memòries del fotògraf i director Richard Billingham sobre la relació entre els seus pares. No és un retrat complaent, l’home es passa el dia bevent mentre que ella maleduca els fills en un entorn de misèria. Una visió despietada de la Gran Bretanya thatcheriana de difícil visió i digestió, una d’aquestes pel·lícules que et deixen fora de combat des del primer minut i després resulta difícil aixecar-se. És molt meritòria i realista, però no és recomanable per als depressius, et fa passar una mala estona. Aquest cicle prosseguirà amb nous títols que repassarem pròximament. Bona tornada a la Filmo.