'Gretel & Hansel': una revisió feminista i hipnòtica

‘Gretel & Hansel’ no és la primera versió (encara més) terrorífica del conte popularitzat pels Grimm. Per exemple, ‘¿Qui va matar la tieta Roo?’, dirigida per Curtis Harrington el 1971, era una revisió macabra amb una Shelley Winters als braços del deliri, i ‘El nou malson’ es nodria clarament d’aquell relat en la seva recta final.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

El gir que ara proposa Osgood Perkins (‘Soy la bonita criatura que vive en esta casa’) és, a més de sinistre, clarament feminista. Podríem dir que és a ‘Hansel y Gretel’ el que ‘En companyia de llops’, de Neil Jordan, és a ‘Caperucita Roja’. La Gretel (una Sophia Lillis amb tallada de cabells a l’estil de la més canònica Mia Farrow) predomina en el títol. També és la germana gran, no la petita. El Hansel (Samuel Leakey) no somiqueja gaire, però encara menys ho fa ella, un personatge sempre alerta, dotat de clarividència, que de seguida sospita de la senyora Holda (Alice Krige), entossudida a atipar-se amb menges de dubtosa procedència en la seva estranya casa.    

‘Gretel & Hansel’ arrabassa pel seu nou entramat de relacions, amb aquesta bruixa que és gairebé mare amb síndrome de Münchhausen, o el seu inspirador component d’empoderament (el desenllaç convida a somiar en una franquícia), però, potser, sobretot, pel seu aparell visual fascinant. Perkins se supera a si mateix com a il·lustrador de malsons en aquesta sèrie de ‘tableaux vivants’ (en curiosa relació d’aspecte, 14.9, ni ample ni quadrat) d’ombres profundes i vermells foscos; la fotografia de Galo Olivares és d’una altra dimensió. En el seu clímax es detecten rastres de l’exuberància surrealista de Tarsem Singh. D’aquesta classe d’experiència, parlem. Millor veure-la en la tele que no veure-la, però això mereixia el cine.