Joan Margarit, poesia i resistència

Hi ha poetes rars, profunds com pous, de veu neta com l’aire, escassos i valuosos, que no surten a les antologies. Joan Margarit, l’últim i precís premi Cervantes de Literatura, no va sortir en les antologies dels anys 60 ni 70 ni 80, però avui és inconcebible la poesia contemporània en català i castellà sense comptar amb la seva obra. Quanta obsolescència no programada en aquells mostraris pretenciosos. En la seva trajectòria solitària, en la seva concepció radical d’una poesia arrelada a l’existència i embridada per la intel·ligència, en la seva discreció i fins i tot desgana davant de les vanitats de l’ofici, en l’originalitat del seu pensament poètic i fins i tot en l’assenyada antisolemnitat amb què el formula, Margarit és un poeta no alineable, un fora de sèrie.

El seu primer llibre, de 1963, ja avisava al seu títol de la seva singularitat: Cantos para la coral de un hombre solo. No era poeta gregari ni de grupuscle, la seva coral la constituïa ell mateix i així continuaria sent fins ara. Llavors encara estudiava Arquitectura. Havia tornat a la carrera després d’abandonar-la per treballar a Plaça & Janés, potser perquè va considerar que en l’editorial seria més fàcil convertir-se en poeta, que va ser una vocació matinera i compenetrada amb la seva existència. Havia conegut ja la seva dona, Mariona Ribalta, la Raquel dels seus poemes, a «el invierno del sesenta y dos», com escriuria a ‘Madre Rusia’, mentre una nevada inversemblant cobria Barcelona i «al llegar el buen tiempo, tú, Raquel, / ya estabas a mi lado con aquel / claro rostro de una Ana Karenina».

Margarit va continuar escrivint gairebé en secret després d’acabar Arquitectura el 1964, i després d’obtenir el 1968 la càtedra de Càlcul d’Estructures a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Escrivia en castellà, perquè era la llengua a la qual l’havien educat, tot i que espetegava en la seva memòria de tant en tant la fuetada que va rebre als cinc anys quan li van dir, al sentir-lo parlar en català, que ho fes «en cristià». El cretí que va lladrar així no va poder impedir que el castellà fos també la llengua del noi, la de moltes lectures, la dels amics i la gent de Santa Cruz de Tenerife, on va passar llargues temporades en la seva adolescència i on va escriure el seu primer poema.

Per això el 1975 va ser en castellà també el seu llibre ‘Crónica’, que li va publicar a la col·lecció Ocnos un altre amic, Joaquim Marco, a qui hem perdut fa pocs dies (i molts estem tristos, Joan). I encara vindria un altre llibre, ‘Predicación para un bárbaro’ (1979), abans que Miquel Martí i Pol l’exhortés a escriure en la seva llengua afectiva, sense reserves ni miraments. 

Paraules de la infància

Des del 1981 amb ‘L’ombra de l’altre mar’, Margarit va adoptar el català com a llengua poètica, la més comportadament seva. Amb les paraules de la infància i els sentiments, als seus gairebé quaranta anys, el poeta va trobar un riu d’expressivitat inexplorat. Es van succeir llavors els poemaris que encara sent seus: ‘Llum de pluja’ (1986), ‘Edat roja’(1989), ‘Els motius del llop’ (1993) i el magnífic ‘Aiguaforts’ (1995), on es troba un dels poemes que més vegades ha recitat: «La llibertat és la raó de viure, (dèiem, somniadors, d’estudiants, [...] La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. Són les cançons / de la guerra civil. / Una forma d’amor, la llibertat».

Com a expert en càlcul d’estructures, Margarit va experimentar amb el límit entre la forma i el sentit del poema quan se’l sotmet a una supressió dels seus elements, quan se li imposa el principi arquitectònic d’aconseguir la màxima resistència amb el mínim material.

Aliatge de memòria i història

Aquesta concepció del poema com una construcció minuciosa en la qual les paraules operen com el formigó o l’acer per armar amb la màxima exactitud un dispositiu verbal que tanca una guspira d’experiència serà la de Margarit. L’experiència de la qual sorgeix el poema és la seva, un aliatge de memòria individual i història col·lectiva, però està dita perquè l’acte de coneixement es produeixi dins del lector com una resplendor de veritat, com una revelació sobre si mateix i el món. El poema és un artefacte i un misteri alhora que estableix una connexió moral entre poeta i lector i proposa un ordre en la confusió, pel que enriqueix i pot canviar la vida dels lectors.

Encara que la veu poètica era ja forta i rotunda, va ser a partir d’Estació de França (1999) que va sortir en edició bilingüe, totes dues de l’autor, quan Margarit va començar a cobrar notorietat. La malaltia i mort de la seva filla Joana, entre el 2000 i el 2001, va quedar registrada en la desoladora crònica poètica ‘Joana’ (2002),  en la qual Margarit va desobeir un dels seus principis sagrats: no escriure mai al caliu del viscut. Va escriure al punyent dolor del sofert, fingint mitigar-lo amb tota la disciplina de la seva intel·ligència. No és possible llegir aquests poemes sense estremir-se.

L’optimisme de la raó contra la tristesa

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

En els últims 15 anys, Margarit ha donat mitja dotzena de llibres superbs, cada un d’ells entorn d’una dimensió moral o existencial diferent, però tots concebuts com a testimonis tant de la precarietat i el desemparament dels éssers humans com d’aquestes taules de salvació que són la raó lúcida o la dignitat. ‘Càlcul d’estructures’ (2005) és encara una ronda nocturna pel dolor i pel passat (a ‘Autoretrat amb mar’ el nen callat que va ser el Joan surt després dels ulls de vell del Joan viscut, que l’acull amb tendresa), mentre que ‘Casa de misericòrdia’ (2007), que va ser Premi Nacional, penetra en estrats de la melancolia on sembla haver-hi un hivern perpetu.

Potser per això el seu següent llibre es va dir ‘Misteriosament feliç’ (2008) i és un pols guanyador de l’optimisme de la raó contra la tristesa del viscut. Després, des de ‘No era lluny ni difícil’ (2010) fins a ‘Un hivern fascinant’ (2017), el projecte d’escriptura de Margarit ha anat creixent com una fastuosa sagrada família poètica, tan sòlid i bonic com el temple de Gaudí en el qual ell mateix va treballar durant algun temps.