Músics maleïts: Ike White no és l'únic

La música, ja se sap, és un negoci molt dur, una carrera plena d’obstacles com l’èxit, el fracàs o el vici. I la reacció de molts artistes davant seu al llarg de la història no ha sigut una altra que esvair-se, desaparèixer víctimes de la banalitat de la fama, l’addicció, la bogeria o, simplement, l’obligació. La rocambolesca i increïble vida d’Ike White, condemnat per assassinat i suïcida, entre moltes altres coses, la figura del qual rastreja un documental dirigit per Daniel Vernon que s’estrena ara, n’és un exemple, però no l’únic. Aquí rescatem alguns músics més de vides una mica maleïdes. 

PETER GREEN

Poc després d’introduir-se en l’LSD i la mescalina el 1969, el guitarrista fundador de Fleetwood Mac va començar a vestir túniques i es va obsessionar a donar tots els diners de la banda a la caritat. A principis de 1970, a Munic, va conèixer una misteriosa parella que li va subministrar una barreja especialment potent d’àcid i, pel que sembla, li va fer perdre el contacte amb la realitat, i mesos després va deixar la banda. Diagnosticat esquizofrènic, va passar anys reclòs en institucions mentals. Va tornar a la música entre el 1979 i el 1984, i després es va allunyar del soroll mundà –va treballar un temps com a enterrador–. La seva última aparició pública com a músic data del 2010.

SYD BARRETT

Responsable del so de Pink Floyd durant la seva primera etapa, va quedar perjudicat per sempre afectat per les drogues al·lucinògenes. Durant alguns dels seus concerts amb la banda britànica acostumava a quedar-se parat sobre l’escenari amb la guitarra penjada al coll, i l’empitjorament del seu estat mental va causar la seva sortida del grup primer i el seu abandonament del món de la música després. Se li va perdre la pista durant dues dècades, fins que va ser localitzat vivint amb la seva mare. Fins que va morir el 2006, no se’l va tornar a veure més que en alguna foto robada al carrer pels paparazzis.

RICHEY JAMES EDWARDS

Guitarrista de Manic Street Preachers des de 1989, patia anorèxia, alcoholisme i depressió, i era procliu a autolesionar-se. L’1 de febrer del 1995 havia de volar als Estats Units per promocionar el nou àlbum de la banda britànica, ‘The Holy Bible’. En lloc d’això, es va esborrar del mapa. Dues setmanes després el seu cotxe va ser descobert prop d’un enclavament on eren habituals els suïcidis. Des d’aleshores, hi ha els que asseguren haver-ho vist a llocs com l’Índia o les illes Canàries. Un llibre publicat el 2019 afirma que el músic va orquestrar la seva pròpia desaparició.

THE KLF

Notícies relacionades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

Un altre enfocament de la maternitat

Agrupats sota aquest nom, Bill Drummond i Jimmy Cauty es van erigir en mestres del sampleig i pioners del chill-out, i van conquistar el món amb les seves composicions de trance. El 1992, durant la seva actuació en la gala dels Brit Awards, Drummond va disparar al públic amb una metralladora –eren bales de fogueig– i va anunciar que deixaven la música, i van retirar el seu catàleg de la circulació –es pot escoltar a Youtube–. Dos anys després, van cremar un milió de lliures i amb les cendres van fer un maó. El 2017, van reaparèixer a Liverpool durant tres jornades intensives d’activitats entorn de la mitologia de la banda.

SIXTO RODRÍGUEZ

La seva història és cèlebre gràcies al documental ‘Searching for Sugar Man’ (2012). El 1972 va deixar la música després del fracàs als Estats Units dels seus dos discos i, sense saber-ho ell, les seves cançons van començar a ser un èxit en països com Austràlia, Botswana, Zimbàbue i Sud-àfrica. El seu cas és diferent: a ell el van donar per desaparegut però no ho estava. Es deia que havia mort de sobredosi o volant-se el cap o cremant-se viu sobre l’escenari, o que era en un psiquiàtric o complint condemna per assassinat. En realitat, va estar treballant en una fàbrica de Detroit fins al 1998, quan va començar a guanyar diners amb la música.