La sang i el periodista de successos

Aquesta història està basada en fets reals. Podria ser el començament d’un ‘thriller’ en el cine si no fos perquè es tracta d’un ’true crime’ de paper que molts encara recorden. Va succeir el dia de Sant Fermí del 2011, quan de la caixa forta de l’arxiu de la catedral de Santiago de Compostel·la va desaparèixer el Còdex Calixtí, un manuscrit del segle XII de valor «incalculable», per ser exactes, set milions d’euros. La sostracció d’aquella joia bibliogràfica del temple de la plaça de l’Obradoiro, meca de pelegrins, va armar un enorme enrenou mediàtic durant l’any i un dia que va trigar la policia a trobar el llibre dins d’un sac de pinso amagat en un garatge propietat de l’electricista de la seu; l’havien acomiadat i aquesta va ser la seva particular venjança del degà. 

Després de cinc mesos sense haver sortit de Madrid pel confinament, Luis Rendueles (Gijón, 1967) torna a la seva terra, per veure els seus i presentar en la 33a Setmana Negra de Gijón, que aquests dies celebra edició presencial i virtual, la seva obra de no-ficció ‘Los ratones de Dios’ (Alrevés), en la qual reconstrueix el cas que va seguir quan escrivia a ‘Interviú’ i anys després, en els quals ha recopilat suculents documents policials, judicials, les cartes de l’electricista Manuel Fernández Castiñeiras, així com les entrevistes als policies de la Brigada de Patrimoni Històric que van portar el cas –la veu cantant del relat la té la inspectora Ana, per cert, l’únic nom inventat del llibre– i al jutge José Antonio Vázquez Taín –el del crim de la nena Asunta i flagell de narcotraficants–, i a la fi, el que va acabar sentenciant a 10 anys de presó el lladre (pena que el Suprem després va rebaixar en un any).

Exercici heroic de supervivència

«Fa uns mesos Manolo va tenir un accident cerebrovascular i ara compleix la condemna a casa seva», assenyala Rendueles, emocionat per ser finalista en la categoria del premi Roberto Walsh, que es resol aquest divendres en la Setmana Negra de Gijón. Fa més de dues dècades que no falta a la cita literària. «Recordo el primer any, hi vaig anar flipat perquè venia Vázquez Montalbán. Un autor així, tan de prop», recorda. Ara li toca a ell ser a l’altre costat. Tot i que sigui aquesta una edició una mica especial per la Covid. «Les presentacions al Centre de Cultura Antic Institut són presencials, amb poca gent, mascareta, distància... També hi ha ‘streaming’. Em sembla un exercici de supervivència gairebé heroic», assegura l’autor a punt de desgranar davant la seva parròquia què el va atraure del cas

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

: «Un lloc del crim incomparable, la catedral de Santiago. Allà hi viuen 15 canonges, tot homes, sacerdots, el més jove tenia 66 anys. El cap, el degà, amb un poder immens, línia directa amb la Moncloa. Després hi ha els gregaris, unes altres 10 persones. A més de l’electricista, la dona de fer feines, el guarda –el que li dona corda cada nit al rellotge–, el que fa ballar el botafumeiro, les monges que planxen la roba als capellans...». «Tot molt medieval», descriu de cop Rendueles. Un escenari també amb «moments hilarants, molt de Berlanga o Cuerda», com l’episodi de la monja que sospitava de l’organista perquè era homosexual i tenia amics «molt estranys». I tot perquè deia que l’home tocava més fort perquè no se li sentís la veu quan cantava en el cor.

Fins aleshores, la policia mai havia entrat al temple per dirimir un afer com aquest. Van començar buscant el còdex Calixtí, però van descobrir que també faltaven milions d’euros del caixonet d’almoines dels pelegrins. Manolo, l’electricista, s’havia emportat dos milions, però la policia també va descobrir que un altre gregari tenia més de 300.000 euros en un compte corrent. Quan la inspectora l’hi va preguntar al degà, aquest el va admetre: «Filla meva, on hi ha formatge sempre hi ha ratolins». I no només això, a la catedral «hi havia lluites de poder, acusacions, i sospites de tots amb tots, com una partida del Cluedo, però sense mort. Vaig escollir aquest tema perquè no hi havia morts, i de vegades la sang et cansa, fins i tot als que fem successos», confessa.