11 d’ag 2020

Anar al contingut

EXPOSICIÓ

El que costa fer baixar Franco del cavall

Una mostra recull a València a tall d'hipòdrom les «aventures» de les estàtues eqüestres del dictador

«No és que revisquin quan les toques, és que aquestes imatges són un mirall de la nostra societat», explica un dels seus responsables

Nacho Herrero

El que costa fer baixar Franco del cavall

JOAN CORTADELLAS

La guerra de les estàtues no és nova. Tampoc el debat historicocultural (de l’art amb prou feines se’n parla, per què deu ser) avivat pels bocins de la demolició de desenes d’aquestes com a conseqüència inesperada del moviment antiracista arran de la mort, asfixiat sota la cama d’un policia, de George Floyd. Espanya fa 45 anys que no saps què fer amb les de Franco, i ara una exposició, ‘Fantasma 77’, reflexiona, al Centre del Carme de València, sobre l’evolució de les grans imatges públiques del dictador.

Són les més grans, les que li van aixecar a sobre de cavalls per augmentar la seva altura i que ara, a part d’alguna deshonrosa excepció, estan guardades en magatzems sense saber ben bé què esperen. «És la primera biografia del fantasma de Franco», explica a EL PERIÓDICO Jorge Luis Marzo, un dels seus responsables.

Visitant de l’exposició de València / MIGUEL LORENZO

La mostra situa el nucli de l’assumpte en la llei d’amnistia del 1977. «Exonera el franquisme de ser condemnat sense fixar un criteri per a les seves imatges. D’aquesta manera l’horror de la dictadura es dissol en l’oceà de la història i les imatges es converteixen en patrimoni», explica.

És llavors «quan el cos original mor» i no se li retiren els pedestals, quan apareix aquesta figura fantasmagòrica que Marzo augura que «sempre estarà en els llimbs, en la mesura que hi ha una llei que fixa que no és culpable». La mostra, apunta José Luis Pérez Pont, anima «des de l’art, a desmitificar certs símbols que han sigut objecte d’enfrontament entre la ciutadania».

Blindada jurídicament la seva obra i blanquejada la memòria, queda, per tant, la seva imatge, i ‘Fantasma 77’ crea el seu particular hipòdrom per analitzar les «aventures i obstacles» que des d’aleshores han viscut les nou grans estàtues eqüestres del dictador, alçades entre el 1942 i, primera gran sorpresa, el 1978.

La carrera a l’hipòdrom de les estàtues eqüestres de Franco té guanyadora / MIGUEL LORENZO

No fa falta deixar l’emoció per al final. En aquesta carrera hi ha una guanyadora, l’estàtua de Melilla, que ja partia en molt bona posició, ja que va ser l’última a ser instal·lada al seu pedestal, tres anys després de la mort de Franco i ja en democràcia. I va ser també l’última a ser retirada del carrer i el 2017 el Govern del PP la va cedir a la fundació Gaselec de la ciutat autònoma per a la seva exhibició. Allà segueix.

Desmuntat a València

Però, com en l’esport, en aquest cas aporten tant o més les històries dels ‘cavalls’ perdedors. El de València va ser el primer a sortir de la carrera pública. Quatre anys després de ser aprovat pel ple municipal progressista, l’estàtua va ser retirada de la que abans havia sigut la plaça del Generalíssim i que llavors era del País Valencià.

L’exposició inclou fotografies i vídeos de la matinada d’aquell 9 de setembre del 1983, de com el pes de la història (1.800 kg) i uns simbòlics i desconeguts ancoratges van retardar el que havia de ser una operació llampec i va permetre l’arribada de centenars d’ultradretans que, a pedrades, van fer fugir els obrers encarregats del desmuntatge. Van haver de ser voluntaris encaputxats els que, protegits d’aquella manera per la policia, la van retirar entre disturbis, insults i amenaces.

Restaurada, ja que es va desmuntar en les seves dues peces originals, es va exhibir fins al 2010 a la Capitania General, i des d’aleshores es guarda en un gran sarcòfag a la caserna militar de Jaume I. «Que acabin custodiades per l’Exèrcit és un patró que es repeteix», apunta Marzo. «Se li dona la potestat de mantenir-lo ben ficat en una caixa segellada», deixa anar.

Enderrocat a Barcelona

‘Fantasma 77’ també repassa la història del cavall barceloní de Franco. Des del seu origen, ja que l’estàtua va ser esculpida pel republicà Josep Viladomat sota amenaça de presó, fins a la seva enfeinada vida en democràcia.

L’estàtua de Barcelona ‘guardada’ després d’un dels atacs que va patir / MIGUEL LORENZO

El primer trasllat, des del pati d’armes del castell de Montjuïc a l’interior del museu. El segon, després de ser tenyit de rosa, a una sala annexa. Pel camí se li va tallar la cama esquerra. El tercer, a un magatzem municipal, en què va perdre el cap (el van robar, pel que sembla). El quart, envoltat de polèmica, el 2016, al Born, per a una exposició en què va patir nombrosos atacs, fins que una nit va ser enderrocada. Finalment, va ser restaurada mínimament per ser guardada als magatzems del museu d’història de la ciutat.

«Tocar l’escultura de Franco és fer-li un favor: es reanima», va dir sarcàstic el seu director, Joan Roca. «No és que revisqui, és que aquestes imatges són un mirall de nosaltres, de la nostra societat», reflexiona Marzo.