'Aterriza como puedas', la pel·lícula que hauríem d'odiar però que adorem

I, sent sincers, la seva influència no ha sigut només perniciosa. El seu anàrquic ‘slapstick’ i el seu maneig burleta de la cultura pop poden trobar-se en ‘Els Simpson’ i en ‘Padre de familia’, en Austin Powers i en ‘Saturday Night Live’, en la filmografia d’autors com els germans Farrelly i en tot el treball d’animació d’estudis com Dreamworks i, per descomptat, en la saga còmica avalada per la marca ZAZ.

Velocitat i densitat còmiques

És cert que David Zucker, Jim Abrahams i Jerry Zucker –en curt, ZAZ– no van ser els primers valedors de la ‘spoof movie’ i, de fet, al veure la llum ‘Aterriza como puedas’ va ser comparada amb pel·lícules prèvies de Mel Brooks, com ara ‘Selles de muntar calentes’ (1974) i ‘El jove Frankenstein’ (1974). Però la seva velocitat i densitat còmiques eren noves. Asseure’s davant seu era –i és– com ser cosit per una màquina llençapilotes; abans d’haver acabat de riure per un dels seus gags, ja se te n’han servit 12 més. És un mètode que ZAZ ja havien assajat anys abans en el seu debut com a guionistes cinematogràfics, ‘Kentucky Fried Movie’ (1977), col·lecció d’esquetxos que incloïa hilarants picades d’ullet a gèneres com el cine d’arts marcials i la ‘blaxploitation’. Per a la seva direcció van contractar un jove desconegut anomenat John Landis, posteriorment erigit en tità de la comèdia gràcies a títols com ‘Els Blues Brothers’ i ‘Un hombre lobo americano en Londres’.

Per llavors, ho han confessat ells mateixos, cap dels tres sabia desenvolupar històries, ni construir estructures narratives ni escriure diàlegs. Per això, a l’hora de fer ‘Aterriza como puedas’ van prendre prestada bona part de tot això de ‘Suspense... hora cero’ (1957), drama aeri sobre un exsoldat obligat a prendre els comandaments d’un vol comercial, perquè els seus pilots han patit una intoxicació alimentària, i li van aplicar el seu implacable rodet còmic. I per fer-ho van comptar amb un repartiment en el qual abundaven els actors veterans de rostre impertèrrit –Peter Greus, Lloyd Bridges, Robert Stack–, que durant la pel·lícula pronuncien amb total serietat frases avui mítiques com: «¿T’agraden les pel·lícules de gladiadors?» o «Vaig triar un mal dia per deixar d’esnifar pega». Entre ells hi havia Leslie Nielsen, un intèrpret fins aleshores conegut pel seu treball en el clàssic de ciència-ficció ‘Planeta prohibit’ (1956) que no va tardar a erigir-se en la imatge mateixa de la ‘spoof movie’.

Recursos variats i eficaços

Al llarg dels seus 88 minuts, ‘Aterriza como puedas’ inclou ràpids cops visuals, estúpids jocs de paraules, ‘running gags’, moments de surrealisme, picades d’ullet a la metaficció –incloent-hi la que ofereix el cèlebre basquetbolista Kareem Abdul-Jabbar a la pell del copilot, entossudit a negar que és Kareem Abdul-Jabbar– i, per descomptat, referències a jalons culturals previs, com l’escena en la qual l’heroi Ted Striker (Robert Hays) comença parodiant John Travolta a ‘Febre del dissabte nit’ i acaba fent jocs malabars mentre executa una dansa russa. Ateses la varietat i l’eficàcia dels seus recursos còmics, és normal que la pel·lícula es convertís immediatament en un fenomen. I és normal que els seus directors volguessin continuar donant ús al mètode que acabaven de descobrir.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

No van tornar a fer-ho amb la mateixa habilitat. Després de negar-se a participar en la seqüela ‘Aterriza como puedas II’ (1982), ZAZ van patir dues ensopegades professionals consecutives: la primera amb ‘Police Squad!’ (1982), paròdia de les sèries policials que va ser cancel·lada després de sis episodis; la segona, amb ‘Top Secret!’ (1984), barreja dels clixés de les pel·lícules d’Elvis Presley i els del cine sobre la segona guerra mundial que va fracassar immerescudament a la taquilla. En la seva següent ‘spoof’, ‘Agafa-ho com puguis’ (1988) –adaptació a la pantalla gran de la premissa de ‘Police Squad!’–, sí que va ser un èxit comercial rotund, però, malgrat estar plena de moments d’humor estel·lars i estar protagonitzada per un Nielsen en estat de gràcia, no era el mateix; a diferència d’‘Aterriza como puedas’, que en cap moment perdia de vista la història, el seu únic interès era subministrar la quantitat d’acudits més gran possible. És el mateix error en el qual van caure no només les seves seqüeles, sinó també les paròdies dirigides individualment pels membres del trio: el díptic ‘Hot Shots!’, en el cas d’Abrahams, i la tercera i quarta entregues de la penosa saga ‘Scary Movie’, en el de David Zucker.

Gènere en declivi

A partir de llavors, el gènere va avançar instal·lat en el declivi, primer a bord d’una tirallonga de títols protagonitzats per Nielsen –‘Reposseïda’ (1991), ‘Espía como puedas’ (1996), ‘Vaya un fugitivo’ (1998)– i després de la infame producció a duo de Friedberg i Seltzer. La mala notícia per als seus amants és que no sembla probable que torni a aixecar cap; la bona és que la seva millor exponent, la comèdia ‘spoof’ a la qual gairebé totes les altres van mirar d’assemblar-se, continua tan viva com el primer dia.