Peter Cattaneo, especialista a elevar cors

El millor i el pitjor que li va passar a la vida al director Peter Cattaneo va ser ‘Full Monty’, amb la qual va obtenir el BAFTA a la millor pel·lícula, va ser nominat a l’Oscar al millor director i va arrasar a taquilla: aquella comèdia de ‘strippers’ aficionats va recaptar 73 vegades el seu modest pressupost. Una cosa així alegra la vida de qualsevol, però també crea una pressió i unes expectatives massa grans per al que ha de venir. La comèdia carcerària ‘Lucky break’ no va aconseguir els mateixos resultats, malgrat combinar també l’aroma dels clàssics de l’Ealing i el tacte realista de Ken Loach. «Són les meves influències bàsiques, a més de, tot i que soni estrany, els musicals de la Metro-Goldwyn-Mayer, amb què vaig créixer. Al llarg de la meva carrera m’he descobert seguint la seva estructura i provant de convertir les cançons que sonen en les meves pel·lícules en part de la història».

Ho fa, per exemple, en ‘¡Que suene la música!’, el seu retorn al cine després d’una dècada treballant en televisió (s’ha encarregat d’episodis de ‘Rev.’ i ‘Flack’, entre altres sèries). Inspirada en múltiples històries reals, la pel·lícula explica, entre rialles i angoixes, com un grup de dones de militars munta un cor per distreure’s mentre els seus marits (o dones) són desplegats a l’Afganistan. La idea és aixecar-se els ànims, però acaben aixecant també el d’altres: de la imaginària base militar de Flitcroft Garrison salten al Royal Albert Hall de Londres. La seva aventura s’ha estrenat a Espanya al BCN Film Fest; arribarà a les sales el 24 de juliol.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Al capdavant del grup trobem Kristin Scott Thomas, en el paper d’estricta dona d’un comandant, i la comedianta Sharon Horgan (cocreadora de la gran sèrie ‘Catastrophe’) com a més relaxada i dona punk d’un sergent major. O potser hauríem de dir postpunk: la primera cançó que el seu personatge proposa per al cor és un clàssic sintètic de principis dels 80, ‘Don’t you want me’ de The Human League. «Va ser bastant complicat escollir els temes», comenta Cattaneo. «D’una banda, perquè no podíem tenir tots els que volíem, ja fos per pressupost o permisos. D’altra banda, gairebé per excés d’opcions: comences a mirar per Spotify o iTunes i pots col·lapsar-te. ¡Hi ha moltes cançons al món!».

Està bé sentir-se bé

Podríem titllar ‘¡Que suene la música!’ de ‘comèdia dramàtica’, o ‘drama amb tocs de comèdia’, però res la defineix millor que ‘cine feelgood’. És a dir, cine de sentir-se bé, d’emocions inspiradores, de gent corrent fent coses que no esperava i superant adversitats. A Cattaneo no sembla agradar-li aquesta etiqueta («no crec que els directors la utilitzin»), però admet el seu interès per les històries terapèutiques: «Si he de passar tres o quatre anys preparant una pel·lícula, prefereixo fer una història que faci sentir bé la gent. I que surtin del cine amb una visió més positiva del món de la que tenien a l’entrar».