'Divino amor': la religió genera distopies

Situada al 2027 en un Brasil on els valors evangèlics fagociten la vida diària, la tercera pel·lícula de Gabriel Mascaro es disfressa de ciència-ficció per atacar la burocràcia institucional i sobretot el fanatisme religiós, que legitima l’heteronorma i la procreació com a requisits per a l’èxit d’un matrimoni. I ho fa retratant una parella frustrada per la seva incapacitat de tenir un fill que harmonitza la seva activa vida sexual i el seu fervor cristià integrista formant part d’una organització eclesiàstica que funciona com una barreja de culte religiós, grup de teràpia i club de ‘swingers’.  

Mascaro té menys interès en el detallisme argumental que en l’estètica fascinant que utilitza els neons com a senyals d’un món exaltat, construir una atmosfera de carnalitat sensual i recrear-se en els detalls ridículs i inquietants –controls de detecció d’embarassos, serveis ‘fast food’ de pregària i confessió, festes ‘rave’ per a feligresos– d’un futur basat en la fe. Mentrestant, això sí, en cap moment vol ocultar les esfereïdores reflexions que aquest món ofereix sobre el present polític del seu país.