'Alienati', un interessant experiment operístic 'online'

Ahir a la nit, dimarts, 2 de juny, es va estrenar via telemàtica ‘Alienati’ (‘Alienats’), una òpera encarregada pel Teatro Coccia de Novara (Itàlia) a cinc compositors i que s’ha creat durant el confinament amb tot l’equip creatiu i artístic participant des de les seves respectives cases, en plena quarantena. Aquesta obra pionera en la seva espècie compta amb destacats cantants internacionals i narra la història d’un grup de personatges confinats a causa d’una invasió alienígena, situació que crea diversos problemes en la quotidianitat dels protagonistes.

Les trames de cada un d’ells les va unint un psicòleg (Alfonso Antoniozzi) que intenta calmar-los i aconsellar-los. Entre els seus clients hi ha una nutricionista endevina (Daniela Barcellona), que és traïda pel seu marit, un lladre professional (Nicola Ulivieri) que està en crisi a causa de la situació. També hi apareix una soltera que busca una ànima bessona (Jessica Pratt) que és temptada per l’encant del lladre i una mare soltera insatisfeta que disfruta arruïnant matrimonis i sobreprotegint la seva filla (la soprano espanyola Davinia Rodríguez i la seva filla, Sofía Frizza). Un cantant (Luciano Ganci) juntament amb la seva dona (Giorgia Serracchiani), un xef (Roberto de Candia) i un advocat absent completen la nòmina de personatges creats segons una idea de Stefano Valanzuolo amb el llibret en italià de Vincenzo De Vivo.

Música variada

La música, variada, intrigant o divertida segons ho requereixi l’escena –amb cites a grans clàssics del repertori, de Donizetti a Verdi i Puccini–, la firmen Federico Biscione, Alberto Cara, Cristian Carrara, Federico Gon i Marco Taralli, de fàcil melodisme i sempre amb caràcter. La direcció d’escena –és un dir, en aquest cas– és de Roberto Recchia, que s’ha encarregat de donar coherència i sentit visual a aquest singular espectacle dirigint a distància els intèrprets, que llueixen el vestuari de Giuseppe Palella comptant amb la columna musical d’un virtuós Marino Nicolini des del piano. L’obra funciona com un arbre de trames encreuades que el mateix espectador va descobrint al decidir saltar d’una escena a l’altra. L’òpera, al final, se la construeix un mateix configurant les escenes disponibles; totes arriben al mateix final, amb el psicòleg dels nervis.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

El treball d’edició és encomiable, tot i que sens dubte el fet de comptar amb la banda sonora pregravada i doblada resta certa espontaneïtat a les interpretacions. Estructurada en àries i duos i amb un complicat septet final en què conclouen totes les històries, la partitura sorprèn per la seva coherència, molt ben interpretada per tots els cantants. El llibret, en canvi, cau en múltiples bromes absurdes, pròpies d’una farsa.

Un interessant experiment fruit de la quarantena que estarà disponible a internet durant uns dies.