Bunbury: «La política són els ossos que ens llancen als gossos perquè ens devorem»

En una de les noves cançons, ‘Deseos de usar y tirar’, parla dels homes que va voler ser i en una altra, ‘Arte de vanguardia’, deixa anar: «Quizá no haya vivido como debiera / Quizá haya bebido de más». ¿Es penedeix de res? 

Jo no soc gens nostàlgic. Penso molt poc en el passat. És cert que de vegades fantasiejo amb la possibilitat d’haver sigut dissenyador d’alta costura o haver viscut a Tailàndia o poder llegir Mishima en japonès. Les possibles versions d’un mateix que es deixen passar, en el meu cas, pesen menys que les possibilitats que s’obren a cada pas. Soc un paio positiu. I crec que el futur és un horitzó obert cap al qual pots avançar i sorprendre’t a cada pas. Les possibilitats d’evolució en el terreny personal i professional són prou àmplies com perquè el que deixem enrere no sigui tan important.

«Como me dijo Nick Cave / túno eres tu pasado», diu a ‘Deseos de usar y tirar’. ¿La seva carrera és un exercici de superació d’etapes davant les expectatives dels que li reclamen que es quedi al mateix lloc? 

Entenc aquells que van ser feliços en un lloc i desitgen poder tornar-hi, idealitzant unes coordenades espaciotemporals que ja han deixat d’existir fora del seu record. Poder alliberar-te del pes del teu propi passat, però, viatjar lleuger d’equipatge, és una opció que em sembla molt útil per a l’evolució artística i per moure’s amb més facilitat cada vegada que t’enfrontes a un projecte creatiu.

S’ha referit a ‘Posible’ com un àlbum difícil de fer. ¿En quin sentit? 

Va ser difícil de fer per a mi, sí. Potser una altra persona hauria sigut molt més hàbil espavilant-se a l’estudi, amb la tecnologia que hem utilitzat, amb els músics que l’hem gravat i el temps disponible. Vaig tenir moments de crisi durant la gravació del disc, creient que no arribaria al lloc que sonava al meu cap però que de vegades no arribava a sentir a través dels altaveus de l’estudi. Va ser un procés llarg fins que, en els dos mesos de postproducció, el disc va arribar a la sonoritat que buscava.

La majoria dels seus músics són els mateixos des del 2008, quan cada disc planteja modulacions: amb més pes electrònic a ‘Posible’. ¿Creu que continua pensant en part en termes de banda, de grup de músics amb qui avançar junts? 

No ha sigut així en aquest disc. Tot i que han gravat tots els membres de Los Santos Inocentes, també hi han col·laborat dos o tres músics més. I si no m’equivoco, és el disc en què he tocat més instruments i he gravat més pistes des de ‘Radical sonora’ (1997). He tingut una banda a disposició, però no hem funcionat exactament com a banda. Els assajos no es van fer en un local d’assaig a l’ús. Van ser en un miniestudi de gravació improvisat en què cadascun va anar fent proves, de vegades, conjuntes, i moltes altres, de manera individual. No vull que sembli que l’aportació dels músics no ha sigut important: ho ha sigut i molt. No de la manera ortodoxa i orgànica, però, a què estem acostumats.

En la seva música han anat quedant enrere les referències a gèneres canònics (blues, cabaret, llatinitat). ¿Aspira a arribar a un imaginari musical sense arrels o de síntesi?

Aquesta era la idea en aquesta trilogia de discos que formen ‘Palosanto’ (2013), ‘Expectativas’ (2017) i ‘Posible’. Crec que aquest últim és el disc en què més es nota. Els meus àlbums previs a aquesta trilogia ja van aprofundir en les arrels de la música que m’interessava. La música fronterera als discos gravats entre el 2006 i el 2011, i el cabaret llatí i mediterrani entre el 1999 i el 2004. Amb els meus últims àlbums he volgut portar la meva música al present després de tants discos aprofundint en la tradició i barrejant-la amb la meva proposta.

L’electrònica va marcar el seu primer àlbum com a solista, ‘Radical sonora’ (1997). ¿Potser en aquell moment era una electrònica més subjecta a les tendències del moment, i ara se sent menys interessat en les modes?

Totalment. A ‘Radical sonora’ els ritmes que sostenen les cançons estan més ancorats en els moviments de l’època. El jungle, el drum’n’bass, el trip-hop, el breakbeat o la música industrial. En canvi, a ‘Posible’ no es troben referències clares a les tendències del moment.

Alguns aspectes de l’ambient i el tacte de l’àlbum poden fer pensar en el Bowie de maduresa, a partir dels 90. ¿Alguna identificació amb aquella etapa del Duc Blanc, que sempre ha sigut un dels seus referents?

No ho tinc tan clar. I això que m’afalaga que pensis en Bowie d’alguna manera. M’agrada molt el Bowie dels noranta, però també crec que beu massa dels ritmes de l’època com per trobar similituds amb ‘Posible’, on no hi ha aquest interès.

Aquesta vegada no hi ha referències polítiques tan explícites com a ‘Bandeja de plata’, d’‘Expectativas’ (2017). ¿El paisatge polític és massa empobridor o tòxic perquè interfereixi en el seu món de cançons?

Després de dos discos amb un enfocament social i de compromís, em semblava que, en aquest disc, havia de dirigir la mirada cap endins, atenent el terreny personal i intentant arribar a una connexió amb l’oient a través de les preocupacions més profundes i personals. D’altra banda, a mi la política no m’interessa. Em semblen ossos que ens llancen als gossos perquè ens devorem els uns als altres, mentre que el realment substancial passa per darrere o per sobre.

S’especula sobre quin món ens deixarà la pandèmia. ¿Hi ha algun aspecte en què aquest xoc pugui representar una oportunitat?

És clar. Avui és complicat entrar-hi, perquè tenim la merda enganxada a la sola de les sabates, però arribarà el moment en què ja no parlarem de comptar mascaretes, sinó dels temes importants. Penso en el debat entre la seguretat i els drets fonamentals, o en la gestió de les institucions internacionals i el Big Pharma, o en la dependència o independència que tenim per prendre decisions substancials que afecten la salut i l’economia d’un poble. I les intencions dels filantrops de les noves tecnologies... No ho sé, són temes en què podríem enfocar els nostres esforços i debats, perquè em semblen importants.

¿I en el pla musical, creu que seria el moment de repensar alguns aspectes de la cadena de la industria?

Uf, crec que hem de pensar com i quan tornar a sortir al carrer i abraçar-nos i fer-nos petons. Aquesta és la direcció. No la contrària. Pensar que no tornarem mai a coses tan bàsiques com la convivència, és poc realista i no afavoreix gens la nostra evolució com a espècie.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La música en directe s’ha complicat. ¿En quins termes i terminis veu la gira de ‘Posible’?  

Hem decidit reprogramar-la per al 2021. Començarem a Llatinoamèrica al febrer-març, seguirem al maig-juny pels Estats Units i a l’agost-setembre estarem a Espanya i Europa. Les notícies que ens arriben de les diferents normatives dels països que visitarem no són gens encoratjadores. Hem de viatjar amb càrrega i personal, i les fronteres són perepunyetes. I la distància social i la limitació d’aforaments no quadren amb la visió que tenim de la gira, ni fan fàcil la rendibilitat d’un ‘tour’ internacional. Per no parlar d’idees com el públic dins d’automòbils i d’altres que ens semblen poc realistes o factibles. Insisteixo, però, que a més hi ha la part emocional i humana de la vida, que no l’hem d’apartar del nostre objectiu. Un concert ha de ser un intercanvi d’energia i una comunió entre públic i artista.