ENTREVISTA

Joan Isaac: «El meu pànic més gran és no tenir res més a dir»

El cantautor publica 'L'estació dels somnis', un àlbum que reivindica l'amistat i la passió, encapçalat per la cançó 'Planetari', gravada també en castellà a duo amb Pedro Guerra

fcasals33522330 barcelona   barcelones    13 04 2016   icult    en160413142608

fcasals33522330 barcelona barcelones 13 04 2016 icult en160413142608 / JOAN PUIG

6
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Joan Isaac no podrà presentar ara per ara en concert el seu nou disc, ‘L’estació dels somnis’, però tenim les cançons. Una obra de plenitud, evocadora i emotiva, de l’autor de peces com ‘A Margalida’, ‘Plaça de la Mercè’ o ‘Però prefereixo els teus ulls’, exponent de la cançó d’autor de sempre.

Una de les peces, ‘Planetari’, apareix en dues versions, català i castellà (aquesta, a duo amb Pedro Guerra), i dona títol al llibre publicat fa uns mesos, il·lustrat per Sesé (Ed. Llibres del Segle). ¿El tema central de l’àlbum?

És el que més pot connectar amb el temps que estem vivint, tot i que el vaig compondre fa set o vuit anys i el tenia aparcat en un calaix. Era inicialment una cançó pensada per als nens. Parteix del casament de la Lluna amb un príncep de la constel·lació d’Orió al qual conviden tots els planetes menys un, el planeta blau, que «navega cap enlloc». Una de les coses que m’ha sorprès aquestes setmanes és l’esclat de la natura. És una lliçó d’humilitat que hem d’aprendre. Potser un avís. I després destacaria una altra cançó, ‘El tren dels mil vagons’.

La que obre el disc, amb la seva metàfora de les estacions de la vida.

Al costat de casa meva a Sant Salvador (Baix Penedès) passen les vies i veus uns trens llarguíssims, igual de dos quilòmetres de llargada, i sempre m’he quedat amb la imatge del conductor tot sol, viatjant de nit des d’Hamburg o ves a saber on. Parla del trànsit per la vida i de la solitud, i de les coses que et trobes pel camí cap al teu somni de plenitud.

Té una tendència natural a la melancolia.

Sempre l’he tingut, però en aquest disc també hi ha rebel·lia, per exemple, a ‘¡I malgrat tot, la vida!’ que vaig escriure després dels atemptats del 2017 a la Rambla. I hi ha una reivindicació de la passió a ‘Ai si no fos per tu’. Altres cançons sí que poden sintonitzar amb aquesta melancolia, però crec que el meu llenguatge és cada vegada més depurat i més poètic, perquè últimament em dedico més a escriure lletres que a compondre cançons. He escrit un llibre de poemes de confinament, ‘L’escala d’emergència’, que sortirà més endavant. Fer cançons m’ha costat molt i he arribat a pensar que potser ja ho he dit tot i no tinc res més a dir.

L’amistat apareix com un pilar de l’existència. Com a ‘Conec un home bo’, dedicada a Pere Camps, ‘alma mater’ del Barnasants.

L’amistat és molt menys feridora que l’amor. Aquests dies una de les meves obsessions ha sigut trucar els meus millors amics, i m’he adonat que només n’he trucat a quatre o cinc. És un sentiment que també et pot fer patir, però el vincle amb els amics que tenim en la vida, que potser no has vist en anys però que sempre hi són, és fonamental. Prefereixo un amic que un amor.

Adapta ‘Passeig del Carme’, del desaparegut Pere Tàpias. ¿Un autor que mereix una reconsideració?

Sí, més enllà de la caricatura i de la imatge que tothom en té, el Pere era un poeta i des d’un minimalisme musical absolut va ser capaç de fer cançons meravelloses.

L’any passat va dirigir el concert ‘¡Cuba va!’ i es va aliar amb Sílvia Comes en l’àlbum ‘Cita amb àngels’, un homenatge a Silvio Rodríguez. Traços de cubanitat que ara es deixen sentir en una de les cançons, ‘Can 60’.

Té un ritme una mica indià, sí. Can 60 és un bar de Sant Salvador, en una antiga casa de pescadors, davant el mar. És com una universitat de la vida, amb un ambient mig ‘hippy’ en ple segle XXI. Amb el Pemi (Fortuny; l’antic cantant de Lax’n’Busto) vam parlar de quin ritme posar-li i vam pensar que havia de tenir un regust cubà. El bar és en una zona amb molta arquitectura indiana.

El disc combina diferents colors instrumentals i ritmes. Treballa amb diferents arreglistes.

Antoni Olaf-Sabater, Josep Traver i l’italià Walter Porro. M’agrada que cada cançó s’adeqüi a un arranjador determinat que hi encaixi. No m’agrada fer tot un disc sencer amb el mateix arranjador, de dalt a baix.

Publica discos amb un notable ritme editorial.

Això va com va, però a l’edat que tinc, en faré 67 al setembre, ja no em plantejo fer discos per tenir èxit o aconseguir una determinada notorietat. Arriba un moment en què això queda enrere i intentes fer les coses que et venen de gust el millor possible. Ja no persegueixo aquestes coses. I sempre m’he mirat al mirall del meu estimat Aute, que no parava de tenir idees i d’emprendre projectes: discos, llibres, pintures... Era un mestre.

De l’experiència d’‘Auterretratos’ i els concerts compartits, ¿què guarda en la seva memòria sentimental?

Semblarà una cursileria, però és del dia que li vaig portar el disc. Vaig entrar al seu despatx, a Madrid, va escoltar el disc en silenci i quan va acabar li queien les llàgrimes. Em va dir que era el regal més gran que li havien fet, i que s’havia retrobat amb el seu pare i amb els seus orígens a Catalunya. Em va impressionar.

Com feia Aute, sol centrar els seus concerts en el disc d’actualitat.

Sí, tot i que últimament menys. En el concert en què havia de presentar aquest disc, a Palma, pensava recuperar cançons dels meus treballs més antics. Suposo que pateixes una espècie de catarsi quan veus que aquest ofici, tard o d’hora, s’acabarà, i intentes fer un repàs del que has escrit. El dia que ho deixi elaboraré un bon llibre d’antologia de les cançons. És una cosa que tinc al cap.

¿Aquell dia està en un horitzó pròxim?

De moment no ho està, i mentre tingui idees això seguirà. Però arriba un moment en què has de parar, com van fer el Raimon o el Jaume (Sisa).

Però aquí està Paco Ibáñez. I Serrat diu que «si deixes de pedalar, caus de la bicicleta».

Evidentement, i jo mentre em trobi en condicions per pujar a un escenari no tinc per què deixar-ho. La por, el pànic més gran que tinc en aquests moments, és que arribi el dia en què no tingui res més a dir. Suposo que llavors em dedicaré a escriure altres coses. Però tot això són elucubracions.

I bé, en condicions normals ara ens estaria parlant de concerts de presentació de ‘L’estació dels somnis’.

Però, per a cert tipus de cantants, el període que ve d’uns aforaments més petits ens pot donar possibilitats de fer coses. Potser ens permet tornar a una música més pròxima, tot i que per al negoci sigui un desastre. Veig que hi ha una reivindicació de l’art i de la cultura per part dels mitjans, i que hem passat de la música gratuïta a defensar-la com una cosa necessària. Espero que aquest corrent d’opinió segueixi, o acabarem sent la Ventafocs dels Pressupostos. A mi em va impressionar la notícia que França donaria un xec de 500 euros a tots els joves al fer 18 anys perquè els gastessin en cultura. Així és com s’estructura un país.

Notícies relacionades

Vostè és dels que sempre s’ha considerat cantautor, estigués l’etiqueta de moda o no. ¿Com veu aquest gènere musical i aquest llenguatge?

Els de la cançó d’autor som una sèrie de friquis que continuem creient en el gènere, però crec que mai desapareixerà. Quan escolto Bob Dylan, un tio de gairebé 80 anys, que és capaç de fer un monument com ‘Murder most foul’, on repassa tota la seva història... El vehicle de la cançó d’autor per a certs gurus està passat de moda, però, en fi, jo em continuo emocionant escoltant Jacques Brel.