The New Raemon: «Ara tot ha de ser molt 'cuqui'»

-En el seu disc anterior, ‘Una canción de cuna entre tempestades’ (2018), ens va parlar de l’influx dels ‘poetes de l’holocaust’. ¿Ha continuat estirant aquest fil tan tenebrós?

-Aquest disc representa el final d’una època de desencant per part meva respecte a la maquinària de la música. Aquell àlbum va tenir bastant ressò mediàtic, i la gent el va disfrutar, i el van escoltar molts milers de persones a Spotify, però després això no es va traduir en més llocs on actuar, i els diners generats van ser molt escassos. El disc representa un punt en què he arribat a estar en pau amb aquesta preocupació. L’angoixa s’ha traduït en música. Però quan l’estava acabant de gravar jo ja tenia clar un canvi.

-¿En quin sentit?

-El meu pla, ja abans de la pandèmia, era fer 10 concerts amb aquest disc amb la banda, i seguir amb l’espectacle de Paula Bonet als teatres [‘Quema la memoria’]. Perquè no m’interessa aquest circuit, ni els festivals. El que vull és tenir el meu propi circuit i tocar per al meu públic. L’autogestió total. Però tot és molt complicat. Després, estic desencantat per com han intentat substituir el nostre ofici per la venda constant d’una història d’èxit a les xarxes. Tot això dels ‘sold out’ i aquesta manera fastigosa de vendre l’èxit. Jo no entenc l’èxit així. Suposo que en el disc hi ha tota aquesta foscor, perquè tot el que hi ha al voltant del negoci és un desastre, i respon a una mentalitat antiga i te la venen com si fos moderna.

-¿Es refereix a l’eufòria impostada, a la representació d’un ideal de l’èxit que no es correspon amb la precarietat del sector?

-Totalment. A fer màrqueting amb la teva història, a estar obligat a fer promoció constantment. ¿Per què ho hem de fer? Al cap i a la fi, nosaltres fem cançons. La cançó que tanca el disc, ‘La última palabra’, parla d’això, de vendre autenticitat i grandesa. Després, molts dels grups que veus als festivals amb prou feines s’escolten. Tot és mentida, no deixa de ser ‘Matrix’. Jo no vull que m’identifiquin amb una marca, ni vull participar en aquesta festa absurda només perquè hi ha gent que vol guanyar molts diners. Ja ho explico així perquè me la bufa. Vull tocar per a qui estigui interessat a venir a un concert meu. No ho vull fer per diners, d’aquesta manera tan perversa.

-¿Com conjugar llavors aquesta ètica personal amb l’afany plausible de guanyar-se la vida?

-Has d’aprendre a viure amb el que generes. Un pot aprendre a viure amb menys, i es viu més tranquil. No fa falta generar tant. Entrem sempre en aquest joc dels diners, que no deixa de ser un tipus d’addicció. És com una droga. Els diners ajuden, és clar, però al final la idea dels diners és una vulgaritat.

-¿Es penedeix d’alguna cosa?

-M’he equivocat moltes vegades pel camí, però no me’n penedeixo. Sempre he intentat ser el més coherent possible, i un també és responsable d’haver decidit coses d’una manera ingènua. Però a mi em sap greu veure companys tan preocupats per l’èxit de l’altre. Això és horrible. Si a algú li va bé, jo me n’alegro.

-¿Veuria com una bona notícia que els grans festivals s’haguessin de repensar i que la música en directe s’encaminés cap als aforaments més reduïts?

-No seria una bona notícia quan hi ha tants llocs de treball en joc, però sí que hi ha una oportunitat de replantejar algunes coses. Perquè aquests festivals decideixen la música que escoltem, i l’estètica, i això és perillós, perquè no hi ha espai per a tothom. I no ho dic per mi, que soc un dinosaure i faig el meu camí, sinó per qui ve darrere.

-En la seva música tendeix a convertir la foscor en bellesa artística.

-Sí, i si estic explicant un conflicte és perquè busco la manera de resoldre’l o de classificar-lo dins el meu cap. No crec que les meves cançons siguin negatives, però sí que utilitzo de vegades imatges fosques per trobar al final el punt de llum. Però ara tot ha de ser molt bufó i les meves cançons no ho poden ser, perquè la vida és plena de grisos. Una cançó t’ha de poder donar un mastegot, perquè vegis la bellesa i que la gent faci un esforç i llegeixi entre línies.

-En aquest disc hi ha més guitarres acústiques que elèctriques i ambients diferents.

-Guitarres elèctriques n’hi ha molt poques. He treballat amb David Cordero, d’Úrsula. Un músic gadità experimental, fa ambient. Quan anava per la meitat de la composició em vaig quedar estancat i li vaig demanar ajuda. Em va dir: «Jo no tocaré cap instrument, només envia’m les pistes i jo generaré paisatges a sobre». Amb el seu ‘software’, un radiocasset i els trastos que té. Aquests sons com fantasmals que van passant són seus.

- ‘Ruido de explosiones’ està embolicada amb unes capes electròniques poc corrents en la seva obra.

-Una mica Depeche Mode, ¿oi? Aquesta cançó i ‘En la feria de atracciones’ estan escrites a quatre mans. És el meu primer disc en solitari en què no totes les cançons estan compostes per mi. Em va semblar interessant perquè el disc anés cap a un lloc diferent. Si no, hauria sigut més continuista.

-I en ‘Días de rachas grises’ hi ha unes harmonies inhabituals, amb ressonàncies orientals o potser flamenques.

-La ‘intro’ em recorda una mica a Nusrat Fateh Ali Khan, fins i tot sabent que intentar fer el que feia ell és impossible. ¡I el ritme és un reggaeton! El toca Salvador d’Horta amb una bateria de fusta. En aquest disc vaig barrejar coses: vaig treure guitarres elèctriques, vaig posar-hi guitarres espanyoles... Crec que és l’àlbum en què tot és més dens i està més integrat. La veu no és gaire alta, com si tot fos una mateixa cosa. Més cinematogràfic i amb més espais. Aquesta cançó l’anava a fer amb Rocío Márquez, perquè li agradava molt, però va tenir una hèrnia i la van haver d’operar, i vaig parlar amb Annie B. Sweet, amb qui ens coneixem des de fa molts anys. M’havia dit que li havia agradat molt el disc anterior, i li vaig proposar participar-hi. Al final ha cantat en quatre cançons. És una tia molt pencaire i em va enviar moltes propostes melòdiques diferents per a les mateixes cançons. Va ser complicat triar, perquè totes eren molt maques.

Destaca el tema ‘El árbol de la vida’.

-És la millor cançó del disc i de les millors que he fet mai. Dura sis minuts i és aparentment senzilla, amb un motiu que es va repetint i va creixent. M’emociona el text, les estrofes, aquest fraseig molt Battiato, en un to més baix.

-¿El seu imaginari musical, dels artistes que li han interessat, està tancat o admet novetats?

-Entra gent nova, tot i que de vegades sigui gent nova molt antiga. El que fa Adrianne Lenker amb Big Thief, per exemple, és molt maco, molt orgànic, amb un punt dels 90 però anant més enllà. ¡Però també escolto Txaikovski!

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-S’entreveuen possibilitats per a la música en directe aquest estiu, amb tot empetitit: formats i caixet. ¿S’hi veu?

-No em semblen malament les propostes, però m’agafen en un moment en què ja no em preocupa tant tocar menys. El que vull fer és tocar menys i millor, i disfrutar-ho. Jo ja m’he fet a la idea que aquest disc no el tocarem gaire. Nosaltres havíem de fer dues presentacions, Madrid i Barcelona, i si es tracta de formats reduïts, portar una banda de set músics a Madrid, no sé si ho podrem fer. I per salut mental és millor esperar a veure com evoluciona tot i després planificar.