«Ana Frank va ser la Greta Thunberg del seu temps»

Si hagués sobreviscut, Ana Frank tindria ara 90 anys. Des que es va publicar el seu cèlebre diari en què va abocar les seves inquietuds adolescents i el seu desconcert davant la barbàrie del nazisme, es va convertir en un símbol. ¿Però coneixen les noves generacions Ana Frank i el que realment va significar la xoà?

És el que es van plantejar Sabina Fedeli i Anna Migotto a l’hora d’abordar el documental ‘Descubriendo a Anna Frank. Historias paralelas’, que s’estrena aquest divendres a Sala Virtual de Cine, Movistar+, Vodafone, Rakuten TV, Apple TV i Google Play. ¿Com es pot connectar el passat amb el present i acostar-lo a la sensibilitat actual? Aquest és l’impuls que naix en aquest treball de revisió històrica, que, d’una banda, intenta perpetuar el record de l’Holocaust, i de l’altra, buscar les empremtes d’aquell horror en un món marcat pel racisme, les polítiques antiimmigratòries i l’auge de l’extrema dreta.

«Està passant a Europa i als Estats Units. Tendim a oblidar els grans mals de la història, i per això és necessari tornar a explicar-los i relacionar-los amb el moment actual per mantenir viva la seva memòria, perquè la coneguem i mai es repeteixi», diu Anna Migotto a EL PERIÓDICO, després de reconèixer que la tragèdia de la immigració, dels refugiats, ha sigut un dels motors que la van impulsar a recuperar la figura d’Ana Frank i explicar la seva història des d’una perspectiva diferent.

Les dues cineastes, que procedeixen de l’àmbit periodístic i han sigut especialistes en conflictes bèl·lics, utilitzen dos eixos per vertebrar el relat, d’una banda, Helen Mirren, que s’encarrega de llegir alguns fragments del diari amb la seva portentosa dicció i oratòria, i de l’altra, Martina Gatti (‘SKAM Italia’), que interpreta una adolescent que busca les empremtes d’Ana Frank a través d’un viatge tant físic, com introspectiu i digital, ja que a través de les xarxes socials compartirà les seves experiències i descobriments. «L’Ana va escriure de la seva vida com ara ho fan les noies a través d’imatges a Instagram. Només que ella tenia un punt de vista polític del que estava passant. Va ser la Greta Thunberg o la Malala Yousafzai del seu temps», continua Migotto.  

Enmig d’aquestes dues interseccions, tota una polifonia de veus, les d’aquelles nenes de l’edat de l’Ana que, convertides ja en àvies, relaten en primera persona el seu malson als camps de concentració. I hi ha un últim nivell de transmissió: el dels descendents de quarta generació que prenen consciència de la seva pròpia identitat.

Les responsables d’aquest delicat treball tenen clar que l’art pot ser una resposta a l’horror. Ho va demostrar Ana Frank a través dels seus escrits i en el documental hi ha molts testimonis que ho confirmen, com el d’una de les supervivents, que recorda com cantar a Édith Piaf era l’únic que la consolava quan creia que moriria, o com la pintura es va convertir en una manera d’exorcitzar fantasmes per a Helga Weiss. Al seu costat, el net d’Arianna Szörenyl (autora d’‘Una bambina ad Auschwitz’) mostra orgullós un tatuatge amb el número que va marcar el destí de la seva àvia. I la jove violista Francesca Dego utilitza la seva música per apel·lar a les seves arrels i honrar el llegat de la seva família. El dolor no s’oblida, només es transforma.