Crítica de 'La estrella de quince puntas': una finestra a Euskadi

Un matí de primavera en què la pluja no dona treva apareix el cadàver nu d’una jove al Parc Ecològic de Plaiaundi, molt a prop d’Irun. El cos presenta dues peculiaritats que pronostiquen la dificultat que suposarà identificar-lo i, per tant, la complexitat del cas: la dona ha sigut decapitada –i no hi ha rastre del seu cap– i els palpissos dels dits apareixen desdibuixats després d’haver sigut cremats amb un producte químic.

Notícies relacionades

El 'revival' dels balcons del clàssic del Dúo Dinámico 'Resistiré'

Mor Manuel de la Calva, membre del Dúo Dinámico, als 88 anys

‘La estrella de quince puntas’ (Erein, 2020) és la quarta entrega de la sèrie del sotsoficial Jon Ander Macua i l’agent Eider Chassereau de l’Ertzaintza. Com en ocasions anteriors, Noelia Lorenzo Pino construeix una intriga policial sense fissures, amb un estil directe, senzill i sense filigranes. Domina els engranatges del suspens i dosifica els girs argumentals per aconseguir que el lector es mantingui expectant fins a l’última pàgina. En aquesta ocasió arrisca amb més personatges i històries entrellaçades, i ens trasllada fins al passat i a les costes de Califòrnia.

Un dels elements més atractius per al lector forà és el retrat d’aspectes com el paisatge, el clima o la forma de vida a Euskadi. Aconsegueix transmetre com el xim-xim no s’apaivaga amb paraigua ni caputxes; retrata el caràcter reservat de la seva gent; delinea els perfils de les roques de les platges biscaïnes, la silueta dels masos, la tonalitat de la terra molla. I mentre ho fa, projecta sobre el text una profunda reflexió sobre el que suposa el sentiment de pèrdua, des de la d’un ésser estimat a la de l’‘statu quo’ de la nostra quotidianitat.