Crítica de 'Straight songs of sorrow', de Mark Lanegan: darrere de les tenebres

El material més emocionant sobre el qual escriure sol ser un mateix, i s’hi aboca Mark Lanegan per partida doble: en el seu nou disc, ‘Straight songs of sorrow’, publicat aquest divendres, i al llibre de memòries ‘Sing backwards an weep’, en circulació des de la setmana passada. L’àlbum trasllada al camp musical escenes i personatges plasmats a les pàgines i ancorats en el costat fosc: parlem d’un viatge a les tenebres a través de la drogoaddicció, el delicte, la depressió i altres simpàtics motius inspiradors.

El disc del que va ser cantant de Screaming Trees, inquiet actor secundari de l’era grunge, té aquest aspecte d’autohomenatge per haver arribat fins aquí trepitjant bassals i cadàvers, però en nom d’aquesta narrativa autoreferencial entrega Lanegan una obra substanciosa, que obre falques en territoris sonors escarpats i no deixa d’oferir sorpreses. En el camp líric, posant context i parlant-nos dels pàries de la terra que poblaven l’underground de Seattle als 80. I en el musical, formulant una síntesi de llenguatges, entre la cruesa acústica d’un folk profund (amb toc rural de guitarra fingerpicking) i l’artefacte electritzant amb traços de sintetitzador i punts de fuga psicodèlics.

Negre com la nit

L’electrònica, amb molt pes a Somebody’s knockin (2019), va i ve, i comença per colar-se en la devastadora composició de benvinguda, I woudn’t want to say, de relleus ferroviaris i ecos del tàndem berlinès Bowie-Iggy. Avís de revolts: «El meu cor és negre com la nit», anuncia Lanegan retrocedint en el seu jo més tèrbol. Sotrac que condueix a altres plans: ‘Apples from a tree’, enredada en un mantra d’arpegis de guitarra acústica subministrats per Mark Morton (del grup de drone metall Lamb of God), i ‘The game of love’, duet lànguid amb la seva dona, Shelley Brien, que fa pensar en les cites amb Isobel Campbell.

Lanegan s’obre a col·laboracions d’ampli espectre, un altre pilar distintiu de l’àlbum. Així, ‘Daylight in the nocturnal house’ flota entre espectres sonors i puntejos de mandolina amb la bolla d’Adrian Utley (Portishead), i Greg Dulli (The Afghan Whigs) i el ‘bad seed’ Warren Ellis fan una mica més torbadora l’evocació de la nòvia remota que va caure en el camí d’‘At zero below’. Ed Harcourt proporciona camps de llum i John Paul Jones (l’ex-Led Zeppelin), un colossal ‘mellotron’: disposin-se al viatge sensorial a ‘Ballad of dying rover’.

Addiccions, buit existencial, mort i, en els tres últims minuts, la porta entreoberta a l’esperança amb ‘Eden lost and found’, peça embolicada en cordes i un òrgan litúrgic. Final redemptor, esquivant els inferns, per a un Mark Lanegan que entrega una turbulenta peça d’art musical travessant i desbordant els clixés del maleïdisme. Jordi Bianciotto

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

El músic de Flix, que ha brindat la seva guitarra a artistes com Sopa de Cabra, Maika Makovski i Sanjosex, va viure el seu confinament abans del confinament, i de la solitud i la cavil·lació surten aquestes sis cançons acollidores que plantegen interrogants filosòfics invocant les ressonàncies mitològiques i el poder curatiu del mercuri. Un Xarim a cor obert, buscant ports segurs en la textura de guitarra acústica i en el blues, i que clama per buscar la llum en un mateix. J. B.

Paramore van passar de ser un emblema pop-punk a coquetejar amb el synth-pop i els ritmes tropicals, i en el seu primer disc en solitari, la seva cantant/teclista Hayley Williams continua mostrant signes d’inquietud. ‘Petals for armor’ és gairebé massa divers, més eficaç en dosis aïllades que consumit d’una tirada. El millor camí a seguir podria ser l’emo-folk amb subtileses sintètiques de ‘Roses/Lotus/Violet/Iris’, la seva col·laboració amb les tres genis de boygenius. Juan Manuel Freire

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Cecilio G, sota un nou àlies, ha construït una ‘mixtape’ de sis cançons al voltant de les relacions amoroses. Un oportú treball, directe i explícit, en el qual l’artista navega pel desig, l’angoixa i el desconsol. Sentiments que semblen accentuar-se amb la situació actual de confinament, molt present en algunes de les cançons. Des d’aquesta condició, el tema ‘Cuarentine love’ (al costat de Goa) és lúcida, precisa i sincera, un indispensable d’aquests dies. Ignasi Fortuny

JAZZ El cosmos, l’espai interestel·lar o Mart, el planeta vermell que un dia va ser blau i que inspira el concepte de l’àlbum: el flautista britànic acudeix en els seus títols a l’imaginari de l’espai exterior per posar-nos en situació. Però no faria falta. Tot en aquest disc vibra en sintonia amb aquest jazz de pau i amor de finals dels 60. La flauta càlida i sense floritures de Wickham, una arpa ondulant, la cadència somiadora dels ‘grooves’, el tacte suau del so... ‘Blue to red’, més reconfortant que revelador, és música que entra bé i que acompanya sense sobresalts. Roger Roca