Hedy Lamarr, esclava d'un rostre bonic

Atrapada en un matrimoni nefast, la dona més bonica del seu temps s’escapa d’Àustria amb un grapat de secrets dels nazis. Després d’obrir-se camí a Hollywood es converteix en una gran estrella però, en lloc de conformar-se amb aquest estatus, inventa una tecnologia revolucionària que, dècades després, farà els smartphones possibles. La història no és invenció d’un guionista de pel·lícules de sèrie B sinó la de la vida mateixa de Hedy Lamarr, de la seva lluita contra els prejudicis imposats sistemàticament sobre ella i de les contribucions que va efectuar a la societat –i per les quals mai va obtenir el reconeixement merescut–. De tot això en parla ‘Bombshell: la historia de Hedy Lamarr’, el documental que ara arriba a Espanya a través de la plataforma Filmin.

«Qualsevol noia pot ser glamurosa», afirma la mateixa actriu al principi de la pel·lícula. «Només t’has d’estar quieta i semblar estúpida». I és una observació fulminant, especialment posada en boca de qui va arribar a ser coneguda com «la dona més bonica del món». Lamarr va protagonitzar grans superèxits –com ‘Sansón y Dalila’, líder de recaptació el 1949– i es va mesurar amb intèrprets com Clark Gable i James Stewart, però els seus personatges sempre van ser mers objectes de desig. Així va ser des que amb 19 anys –llavors encara es deia Hedy Kiesler– va protagonitzar l’escena més memorable d’‘Éxtasis’ (1933), que va ser la primera pel·lícula no pornogràfica a mostrar un orgasme femení i el motiu pel qual el seu primer marit, un comerciant d’armes anomenat Fritz Mandl, va mirar d’allunyar-la dels escenaris i convertir-la en dona florero. Ella, a canvi, va fugir amb bicicleta de Viena, vestida de criada i amb les seves joies ficades en una bossa.

Icona a desgrat seu

La seva bellesa va conquistar Amèrica. El seu rostre va inspirar no només els de Catwoman i la Blancaneu de Disney, sinó també els de milers de dones que se sotmetien a cirurgia plàstica. Però el seu aspecte i la seva agitada vida amorosa eren tot el que semblava interessar la premsa i el seu públic. En pantalla, és cert, Lamarr es podia mostrar rígida i distant, com si tingués la ment en un altre lloc. I potser així va ser realment perquè, en lloc de viure el tipus de vida que s’esperava d’una estrella de Hollywood, ella passava el seu temps pensant en nous objectes i invencions. Va dissenyar ales aerodinàmiques per als avions del magnat Howard Hughes, amb qui va tenir una relació; va idear una tauleta que, al dissoldre’s en aigua, es convertia en refresc de cola; va esbossar un sistema que ajudaria les persones discapacitades a entrar i sortir de la banyera. La seva gran creació, això sí, va ser una altra.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El 1940, decidida a ajudar el bloc aliat en la guerra, l’actriu va col·laborar amb el compositor avantguardista George Antheil en el desenvolupament d’un sistema de guia per ràdio per a torpedes, que els permetia mantenir-se indetectables per l’enemic; al cap i a la fi els anys passats al costat de Mandl, callant i escoltant en les reunions del seu exmarit amb alts càrrecs de Mussolini i de Hitler, l’havien dotat d’un coneixement privilegiat de la tecnologia armamentística. Tot i que la seva invenció va obtenir la patent el 1942, l’exèrcit nord-americà inicialment va decidir ignorar-la. Com ‘Bombshell’ recorda, Lamarr va ser advertida que, si volia contribuir a l’esforç bèl·lic, millor seria que es dediqués a entretenir les tropes o a recaptar fons venent petons. Anys després la seva idea va ser utilitzada militarment durant la Crisi dels Míssils, i amb el temps es va convertir en la base d’avenços com la telefonia de tercera generació i les connexions wifi, Bluetooth i GPS. Ni ella ni els seus hereus van veure mai un cèntim per això.

Lluny del públic

A mesura que perdia l’esplendor física, la seva carrera va entrar en un seriós declivi; hi van contribuir tant el seu arrest el 1966 per robar en una botiga –tornaria a cometre el mateix delicte el 1991– com la publicació aquell mateix any de l’autobiografia ‘Éxtasis y yo’, completada per escriptors a sou i centrada exclusivament en assumptes morbosos com ara proeses sexuals i addiccions a les drogues, i que ella mateixa va catalogar de «falsa, vulgar, escandalosa, difamatòria i obscena». Convertida en riota, Lamarr va decidir allunyar-se de la vida pública. I la seva reclusió no va fer sinó agreujar el seu conflicte amb el seu propi cos. Després de repetir durant anys que l’aspecte físic no li importava, veure com la seva bellesa es pansia li va resultar insuportable, i una successió d’operacions estètiques van acabar desfigurant-li la cara. Quan va morir el 2000 als 85 anys, els obituaris que es van escriure en la seva memòria tan sols van esmentar de passada la invenció amb la qual en el passat havia intentat canviar el món, i en general van passar per alt la tragèdia d’una dona massa guapa per ser presa seriosament, com a actriu o com a inventora. «El meu rostre és una màscara que no em puc treure», va dir Lamarr una vegada. «Estic obligada a viure amb la meva cara, i la maleeixo».