'Los profesores de Saint-Denis': una escola a punt per a la foto

Basant-se en les seves pròpies experiències d’adolescència, els directors Mehdi Idir i Fabien Marsaud –nom real del raper i poeta Grand Corps Malade– dramatitzen la vida en una escola del suburbi als afores de París del títol, poblat majoritariàment per immigrants i llastat per alts índexs de delinqüència. I, en concret, se centren en una jove mestra, arribada al centre per assumir la direcció d’estudis, que es dedica en cos i ànima a redreçar el rumb dels alumnes difícils i, en especial, d’un jove brillant però desesperançat davant d’una societat al seu judici dissenyada per deixar enrere la gent com ell. 

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

En el procés, ‘Los profesores de Saint-Denis’ funciona menys com una cadena cronològica d’esdeveniments que com una col·lecció d’històries individuals en el transcurs d’un any acadèmic, en què sens dubte destaca l’autenticitat que exhibeixen bona part dels actors, majoritàriament no professionals, que donen vida als estudiants; gràcies a ells, les caòtiques escenes ubicades a l’interior de les classes tenen una energia i una vitalitat que es troben a faltar a la resta del relat.

Fins i tot en aquells moments, no obstant, ‘Los profesores de Saint-Denis’ roman còmodament instal·lada en la convenció i l’obvietat, com demostren el seu abús dels clixés i el didactisme dels seus diàlegs. És, així mateix, una pel·lícula entossudida a resultar agradable, que ofereix un retrat definitivament tou tant dels alumnes –molt macos tots– com dels professors, recorre a trucs visuals vistosos però fàcils i, en general, es mostra més interessada a proporcionar acudits inofensius i missatges simples –si vols, pots– que a prestar veritable atenció a les deficiències del sistema educatiu i el teixit social.