Waldo de los Ríos: l'enigma del Phil Spector del pop espanyol

Va ser el rei Mides de la cançó lleugera, els seus arranjaments estratosfèrics van propulsar carreres com les de Raphael, Jeanette, Karina o Mari Trini, va tunejar els clàssics de Beethoven i Dvorák per arribar a tots els públics, i es va permetre donar carbassa a Stanley Kubrick quan li va oferir la banda sonora de ‘La naranja mecánica’. Però la seva història d’èxit va acabar en tragèdia i va deixar uns quants interrogants. El més persistent: ¿per què es va suïcidar Waldo de los Ríos, quan semblava tenir-ho tot? I encara un altre: ¿com explicar l’oblit exprés d’un artista que en els 70 freqüentava els platós televisius amb les seves ostentoses ulleres i el seu caminar d’astre pop?

Són preguntes a què el periodista granadí Miguel Fernández dona respostes a ‘Desafiando el olvido (Roca Editorial), una biografia publicada ara per ara en versió digital (la física està prevista per al 4 de juny), que no només examina les seves successives estacions artístiques, sinó que penetra en zones fosques sense caure en el morbo. Es respira un doble tabú: el del suïcidi, que desencadena «una predisposició cap a l’oblit, fins i tot avui dia, malgrat que continua sent la principal causa de mort no natural a Espanya», explica Fernández, i el de la depressió, una síndrome que Waldo de los Ríos viuria en silenci en els últims anys, i que sempre dona peu, i més encara en aquella època, l’any 1977, a «un rebuig social».

Folklore reinventat

La història del músic, fill de la cantant Martha de los Ríos, nascut a Buenos Aires el 1934, té unes formes fascinants: parlem d’un prodigi que amb vint-i-pocs anys va ser el director artístic de la Columbia argentina i que aviat va gravar àlbums frondosos (‘Suite sudamericana’, 1961) que llegien el folklore sota un cert influx de l’‘easy listening’ practicat per ‘gringos’ com Les Baxter o Martin Denny. «Impressions orquestrals», així anomenava Waldo a aquestes instrumentacions coloristes que, a partir de 1962, ja establert a Madrid, va procedir a reconduir amb vista a la cançó comercial. El primer cop de fortuna va venir amb la producció de ‘La yenka’, un arranjament senzill per als holandesos Johnny & Charley, però ‘El pequeño tamborilero’, de Raphael, ja va ser una altra cosa, amb pompa i circumstància, brillantors i cors udoladors.

Waldo de los Ríos, o Frank Ferrar, com va firmar els primers discos a Espanya, «va voler convertir el saló de casa teva en una grandíssima sala de concerts», observa Miguel Fernández. Amb el seu còmplice Rafael Trabuccelli (amb qui donaria forma al ‘so Torrelaguna’, batejat pel carrer madrileny on Hispavox va estrenar llavors un imponent estudi), va descobrir el ‘mur de so’ de Phil Spector, que jugava amb les capes d’instruments i la reverberació, i va explorar l’estereofonia. «Només cal comparar la versió de ‘Corazón contento’ de Palito Ortega amb la de Marisol», fa notar. «O ‘Aleluya del silencio’, una cançoneta de María Ostiz que Waldo va transformar amb Raphael en un himne gòspel irresistible, amb què va arribar a obrir un ‘Ed Sullivan Show’».

El ‘no’ de Serrat

Jeanette (‘Soy rebelde’), Karina (‘El baúl de los recuerdos’, l’eurovisiva ‘En un mundo nuevo’) i Mari Trini (‘Escúchame’) van passar per la factoria de l’èxit de Waldo i Trabucchelli. I Miguel Ríos, amb el seu ‘Himno a la alegría’. I Núria Feliu (‘Nada como el amor’), i Serrat, si bé aquest va acabar rebutjant l’arranjament per a ‘Tu nombre me sabe a yerba’. Hi va haver un desagradable creuament de declaracions: el ‘noi’ va culpar l’arranjador d’haver-se passat la sessió de gravació «llegint un diari en comptes d'estar per la seva feina».

Tot i que Waldo de los Ríos es va delir per la música electrònica (la va estudiar a Colònia, a l’escola que dirigia Stockhausen), no es va atrevir a acceptar l’encàrrec de Kubrick d’utilitzar un Moog a ‘La naranja mecánica’ (1971). Tant el seu àlbum ‘Sinfonías’ (1970) com l’‘Himno a la alegría’ havien sigut injuriats des de l’academicisme, i va considerar que ja n’havia tingut prou. «Es van trobar a Londres i van parlar, però ell va pensar que, si ho feia, a Espanya ja l’afusellarien, i li va recomanar Wendy Carlos».

«¿Per què es va suïcidar?»

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

I la nit del 28 de març de 1977, Waldo de los Ríos es va disparar dos trets al cap amb una escopeta. «¿Per què es va suïcidar? li pregunten a Miguel Fernández tant el compositor Michel Legrand com la viuda, Isabel Pisano (estaven junts però separats: llavors ella vivia a Roma). Interrogants retòrics, tants anys després. El llibre apunta pistes al voltant de la davallada anímica de Waldo: potser sospitava que la seva era havia acabat, i es podria sentir atrapat davant l’obligatorietat de continuar creant èxits per mantenir el seu tren de vida.

A tot això cal sumar-hi una homosexualitat no declarada però perceptible. «Era famós i s’exposava quan anava a certs llocs», apunta l’autor de la biografia. «Rebia trucades insultants, amb amenaces i xantatges, i la Llei de Perillositat Social franquista seguia vigent», recorda. Waldo va morir, la policia va tancar el cas i el nou marc mental de la Transició va enterrar la seva figura. «Tot el que feia olor d’anys 60 i de ‘desarrollismo’ es va empaquetar i se li va posar l’etiqueta d’antic i passat». Però, de vegades, el que un dia és titllat d’anacrònic és el que sobreviu.