16 jul 2020

Anar al contingut

FIGURA CLAU DEL TEATRE CATALÀ

Mor Benet i Jornet, far de la dramatúrgia catalana contemporània

L'autor estava malalt d'alzheimer des del 2015 i ha mort a causa del Covid-19 en una residència pública

Marta Cervera

Mor Benet i Jornet, far de la dramatúrgia catalana contemporània

EUROPA PRESS

El dramaturg i guionista de televisió català Josep Maria Benet i Jornet ha mort aquest dilluns als 79 anys. L’Institut de les Lletres Catalanes ha anunciat la mort d’un dels personatges clau del teatre fet a Catalunya, que estava malalt d’alzheimer des del 2015 i ha mort en una residència pública a causa del coronavirus, ha explicat la seva filla Carlota, que ha volgut destacar «la gran entrega dels qui hi treballen, gent meravellosa».

L’autor teatral tenia alzheimer, i la seva filla Carlota va recuperar les seves memòries recentment en l’assaig ‘Papitu. El somriure sota el bigoti’ (Columna). Referent per als dramaturgs catalans de generacions posteriors, a ningú li va estranyar que la sala Beckett inaugurés el seu espai al Poblenou amb una obra seva de 1973, ‘La desaparició de Wendy’, dirigida per Oriol Boggi. «Sense la mestria que ha exercit Benet i Jornet en les noves generacions tot seria diferent», reconeixia llavors Toni Casares, director de la sala. I és que Benet i Jornet sempre va tenir la porta oberta per assessorar, escoltar i animar els seus deixebles. Ha sigut el pare de la generació de Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé i l’avi de la generació posterior amb noms com ara Pere Riera, Josep Maria Miró i Cristina Clemente. 

Autor d’una cinquantena d’obres, Josep Maria Benet i Jornet va tenir dues obsessions: reflectir el món que l’envoltava a través de les seves obres i aconseguir que l’escriptura dramàtica catalana fos tan reconeguda com la literatura. Va ser el primer dramaturg que va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2013, i va aconseguir el Premi Nacional de Teatre el 1994. L’autor d’obres com ‘Desig’, ‘E.R.’ i ‘Testament’ es va fer popular gràcies a l’èxit de la primera sèrie catalana, ‘Poblenou’, després de la qual va participar en d’altres, com ‘Laberint d’ombres’, ‘Nissaga de poder’ i ‘Ventdelplà’.

Tant al teatre com a la televisió va representar la societat i els seus tabús, allò que es veu de portes cap enfora i el que s’hi oculta dins. «El teatre ha de parlar de tot», defensava Benet i Jornet, que va abordar els problemes del proletariat i els conflictes amb el poder, la malaltia, la mort i el pas del temps, però també va tractar temes com l’alcoholisme i l’homosexualitat. El seu teatre no era fàcil, però va ser capaç d’aprofundir en les complexes contradiccions de l’ésser humà i de la societat.

«Ens hem quedat orfes. Va ser una figura indiscutible i indispensable, motor de cultura», ha assenyalat Toni Casares, director de la Beckett, resumint la sensació de la professió. Tot i que la majoria ja s’havien acomiadat d’ell més d’una vegada a causa de l’alzheimer que li ha escamotejat els últims cinc anys.  

Fill de la postguerra, Benet i Jornet va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Escriptors com Joaquim Molas, Terenci Moix i Montserrat Roig li van servir d’aliats en una època difícil, quan triomfava el teatre independent i es valorava més la creació col·lectiva que l’obra d’autor, com ell mateix explica en la seva biografia ‘Material d’enderroc’ (Edicions 62). 

Tot i que no va mantenir contacte amb Brossa i Pedrolo, sí que va desenvolupar un estret vincle amb la generació posterior, la de Sergi Belbel, Jordi Galceran i Lluïsa Cunillé, però també ha sigut un far per a la que va venir després, amb Josep Maria Miró, Cristina Clemente, Marta Buchaca i Pau Miró, entre d’altres. Per a tothom, Papitu –com l’anomenen els seus amics– és un referent indiscutible. Per la seva exigència i el seu compromís amb la qualitat literària del teatre, però també per la seva actitud davant de la vida. Benet i Jornet no es vanagloriava del seu èxit. Tenia presents les penúries d’èpoques menys pròsperes i la dificultat de viure del teatre en aquest país. Tampoc va oblidar mai els seus fracassos, dels quals també parlava sense pudor. 

Generositat

Els seus deixebles el recorden com a algú generós, una persona sempre disposada a ajudar-los en qualsevol moment i també a desafiar-los. Ell, que havia lluitat per mantenir-se fidel a la seva passió pel teatre i per la seva llengua, va servir d’exemple per als qui van venir després. Sempre recomanava llegir autors contemporanis moderns, però sense oblidar mai els clàssics catalans, com Àngel Guimerà i Josep Maria de Sagarra. Es va preocupar per transmetre que cada dramaturg és una baula més d’una tradició. «La seva visió de la història sempre anava en dues direccions, cap endavant i cap enrere, per això animava a conèixer els clàssics, a saber d’on venim», ha recordat Casares, director de la Beckett. Benet i Jornet, admirador de Harold Pinter i de José Sanchis Sinisterra, havia estrenat algunes de les seves peces a la sala de la seva vella seu de Gràcia. Allà s’hi van muntar ‘El gos del tinent’ i ‘Apunts sobre la bellesa del temps’, dirigides per Sergi Belbel, i ‘Soterrani’, dirigida per Xavier Albertí.

La seva primera obra, ‘Una vella, coneguda olor’, traduïda a altres idiomes, com moltes de les seves peces, li donaria la seva primera alegria després de ser elegida Premi Josep Maria de Sagarra el 1964. Després van venir altres títols, com ‘Revolta de bruixes’, que es va emetre pel circuit català de TVE abans de la seva estrena al Romea (1981); ‘Quan la ràdio parlava de Franco’ (1979), on va col·laborar amb Terenci Moix, i ‘Desig’ (1991), Premi de la Crítica de Serra d’Or i Premi Nacional de Literatura Catalana. La seva següent obra, ‘E.R.’ (1994), una metàfora de la vida i del teatre, estrenada al Lliure i convertida en pel·lícula per Ventura Pons, va aconseguir el Premi Nacional de Literatura Dramàtica.

Aquest mateix teatre, on també va presentar ‘Ai, carai!’ (1989) i ‘L’habitació del nen’ (2003), guanyadora d’un Premi Max, li va retre homenatge fa escasses temporades amb una nova versió de ‘Revolta de bruixes’, una obra dels anys 70 dirigida per Juan Carlos Martel. Podria ser un dels muntatges que el Lliure recuperi al seu canal de Youtube per apaivagar la set dels amants del teatre durant el confinament. I és que, com diu la seva filla Carlota, el millor homenatge que podem fer a Benet i Jornet és «llegir les seves obres i veure-les quan puguem tornar al teatre: els hem d’omplir». Ell se n’ha anat, però ens queda el seu llegat.