Estopa, Miguel Ríos, Manolo García, Mishima... trien els seus discos de confinament

El confinament és propici per escoltar música i, més encara, àlbums sencers, per als quals de vegades no tenim temps en la nostra vida ordinària. Així que hem demanat a deu cantants destacats que triïn un parell de discos fonamentals en les seves vides, favorits a través del temps, si és possible incloent-ne un de to positiu, per aixecar els ànims. La selecció és molt àmplia i va del nou flamenc al rock de garatge, passant pel soul, el punk, la cançó, Itàlia, Colòmbia o Cuba.

DAVID MUÑOZ (ESTOPA)

El gran dels Estopa no dubta ni un segon quan li demanen el títol d’un disc important en la seva vida i que no es cansi mai d’escoltar. «¡‘Blues de la frontera!’, de Pata Negra!». Àlbum gravat el 1987 (i editat l’any següent) per aquest grup de Las 3.000 Vivendes, de Sevilla, una de les (moltes) joies del segell Nuevos Medios, peça clau del nou flamenc. «El disc corria pel barri, a Cornellà, i sempre ha sigut una influència marcadíssima per a nosaltres», explica David. «És la mostra del talent conjunt dels germans Amador, Rafael i Raimundo, amb la seva barreja de flamenc i gèneres elèctrics, rumbes boníssimes i temes com ‘Camarón’ o ‘Yo me quedo en Sevilla’». David cita una altra peça clau per ell, ‘Deltoya’ (1992), d’Extremoduro, que situa els orígens de la vena rockera-punk d’Estopa. «Em sé totes les cançons de memòria. És posar-lo i... Els ulls en blanc».

LLUÍS GAVALDÀ (ELS PETS)

El cantant i compositor es distancia de l’àmbit pop-rock associat a Els Pets. D’una banda, una exuberant antologia soul, ‘Gold’, de Smokey Robinson & The Miracles (2006), amb les seves fites dels 60. «Quan es parla de la Tamla Motown, la majoria de les lloances van dirigides a primeres espases com Marvin Gaye, The Supremes, Jackson 5 o The Temptations, però si vols trobar l’arquitecte del seu so, aquest és el gran Smokey Robinson. Escolta ‘Ooo, baby, baby’ i ho entendràs tot», precisa. I complementant-lo, un clàssic italià: Claudio Baglioni amb ‘Solo’ (1977). «Entre el baladista romàntic i el cantautor seriós, la seva obra als 70 va ser la sublimació de la cançó melòdica italiana. El seu cim creatiu està probablement en aquest disc conceptual sobre la solitud; un elapé aventurer, eclèctic i amb una cançó monumental que titulava el disc: èpica, sentida i memorable».

MARIA ARNAL (MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS)

Maria Arnal, que abans del confinament treballava en el nou disc del seu tàndem amb Marcel Bagés, edició planejada per a la tardor, selecciona dos àlbums vigoritzants, amb poders per aixecar la moral. Un és ‘Bonito que canta’ (2002), de Petrona Martínez, veu tel·lúrica de la música colombiana en la seva crua expressió afrocaribenya. «Aquesta dona té una energia que ho anima tot. M’encanta ficar-me dins els seus ritmes hipnòtics, cantar les lletres responsorials; em fa moure el cos gairebé sense adonar-me’n. Impossible no deixar-me portar pel torrent vitalista que conté cada cançó», assenyala la cantant i compositora de Badalona. La seva altra elecció apunta al belga Stromae i el seu segon àlbum, ‘Racine carrée’ (2013). «Últimament he tornat a escoltar aquest disc», revela. «M’encanta tot: les melodies, les lletres, els arranjaments, la producció. Sempre m’inspira escoltar-lo».

MANOLO GARCÍA

Des d’un confinament que diu que no li prova malament («soc una mica franciscà»), el cantant del Poblenou ens destaca la importància de dos àlbums sorgits en el context del punk i la new wave. Començant per ‘London calling’, de The Clash (1979), «disc capital» del qual remarca «el seu missatge social, de reivindicar drets i trencar amb les normes», fins i tot sent un grup «de classe obrera» que es va fer milionari, la qual cosa era un problema. The Clash va representar «una marca en el temps i el segon i últim intent de trencar amb tot, perquè des de llavors fins i tot les bandes més salvatges del rock tindrien darrere el gran ‘business’». Complementant aquest àlbum hi ha el primer dels Pretenders (1979). «Guitarres afilades, grans temes i la veu preciosa i sensual de Chrissie Hynde, una dona liderant una banda de rock masculina, una cosa que no havíem vist. Tots, els tios i ties, ens en vam enamorar».

ENRIC MONTEFUSCO

Qui va ser el timoner de Standstill destaca ‘TNT’ (1998), del grup nord-americà experimental Tortoise, bandera del post-rock. «Un dels meus discos preferits d’una de les meves bandes preferides», remarca. «És música progressiva i sofisticada, és jazz obert i pròxim al llenguatge del rock i és avantguarda popular influïda pel minimalisme de Steve Reich». Música instrumental «amable i complexa, molt evocadora», que pots escoltar «atentament en la seva infinitat de capes i detalls, o deixar-la de fons si vols mirar pel balcó o retallar-te el serrell». Per transmetre bon rotllo es queda amb ‘Alegria’ (2001), d’Antònia Font. «Disc clau del pop en català, juganer i vitalista; és un xut d’energia cada vegada que sona», confessa. «La meitat de les seves cançons són absolutament rodones». I hi afegeix un plus argumental definitiu: «A més, parla de sofàs, de rentaplats i d’extraterrestres».

MARIA DEL MAR BONET

«No sé quants exemplars d’aquest disc em vaig arribar a comprar, perquè quan venia algú a casa el regalava. Crec que encara en tinc quatre», assegura Maria del Mar Bonet al respecte de ‘Liebeslied’ (1972), el resplendent debut en solitari de Toti Soler, a veu i guitarra clàssica. «Sense disposar d’una gran veu, el Toti té tot el que ha de tenir un bon cantant, incloent una oïda increïble que porta incorporada, i les cançons d’aquest disc són precioses», destaca la cantant mallorquina, si bé «cada àlbum seu és una bellesa». Les seves preferències apunten també a una obra vitalista, ‘Buena Vista Social Club’ (1997), que va rescatar la música tradicional cubana. «Un disc que fa que em posi a ballar instantàniament», confessa la cantant i compositora, que destaca la producció de Ry Cooder i veus com la de Compay Segundo. «Només per ‘Chan chan’ ja es mereixia guanyar tots els Grammy».

MARTIRIO

Hi ha un disc que, a Maribel Quiñones, Martirio, li «va canviar concepcions». I no només a ella. «Va avançar el futur i va modificar els conceptes tancats». És ‘La leyenda del tiempo’ (1979), de Camarón de la Isla, un treball cuinat amb còmplices que serien «protagonistes del futur que venia, com Raimundo Amador, Tomatito, Kiko Veneno, els membres d’Alameda, Ricardo Pachón o Mario Pacheco, que va fer les fotos». Entre tots «van canviar la manera d’escoltar i presentar el flamenc». Camarón, «com a gran líder, valent i intèrpret sense igual, coneixedor i mestre dels cants antics i creador de camins nous». I com a disc alegre i lúdic, apunta a ‘Bachata rosa’ (1990), de Juan Luis Guerra. «Sempre em planta un somriure. Va fer mundial la música popular dominicana, i he vist estadis sencers feliços, ballant i cantant aquestes cançons. Sentir, ballar... ¡Obra mestra per disfrutar!».

DAVID CARABÉN (MISHIMA)

El cantant i compositor de Mishima no es talla i tria dos discos del mateix autor, el cantautor country-folk nord-americà John Prine, començant pel primer, homònim, de 1971. «Un d’aquests debuts d’un artista, com el de Leonard Cohen, que conté fins a un terç de les cançons que s’inclouran entre els seus grans èxits 50 anys més tard, després d’una carrera a l’altura», considera Carabén, que l’enalteix com un «lletrista immens», capaç de presentar-nos «personatges inaudits i descriure’ns emocions complexes amb paraules molt senzilles, demostrant un repertori inesgotable de recursos». Prine està combatent aquests dies el Covid-19, «després d’haver sobreviscut a dos càncers, just quan semblava recuperar el seu lloc entre l’elit del millor ‘songwriting’». Per això tria també el seu disc més recent, una obra reconstituent, ‘The tree of forgiveness’ (2018). «Meravellós».

MAIKA MAKOVSKI

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Rock de garatge pota negra encunyat a Detroit i devastador soul-funk d’autor: aquesta és la doble recepta de la mallorquina. ‘Fun house’ (1970), de The Stooges, la banda ‘kamikaze’ d’Iggy Pop, la va impactar per la seva implosió del rock’n’roll. «No sé per què, la major part de les bandes mai trenquen: es queden en un lloc segur, correcte, agradable, bonic, o dins d’un estil. Ells no», valora. Tant aquest disc com ‘Raw power’ (1973), «representen molt del que fa que la música sigui excitant, més enllà del gènere, i que té a veure amb estar a l’abisme». En un altre ordre, Makovski reivindica ‘Roots’ (1971), el segon disc en solitari de Curtis Mayfield, després de The Impressions. «Me’l vaig posar l’altra nit després de molt temps i em va fer molt feliç. Espero que a algú més li entri el rau-rau d’aquest disc enorme. El ‘groove’, les composicions, la veu de Curtis...»

MIGUEL RÍOS

El cantant més totèmic del rock espanyol acudeix a dos àlbums que van marcar la seva generació (i les següents). Un clàssic de capçalera és ‘Harvest ’(1972), de Neil Young, una obra de caràcter recollit, acústic i melancòlic. «Es pot considerar el reflex fidel d’una època en què el rock es va convertir en l’expressió cultural més potent», indica la veu de ‘Santa Lucía’. Amb cançons com ‘Heart of gold’, que és «un xut d’espiritualitat inestimable per als temps difícils com els que vivim». La seva aposta més euforitzant és, sense donar-hi més voltes, la icona ‘Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band’, de The Beatles (1967). La seva primera cançó, la que li dona títol, «és el pòrtic de la glòria d’un dels discos més importants de la història de la música. ¡De tota la música! Un massatge emocional per suportar els marrons de la pandèmia. ¡És la promesa de ‘Getting better’!».