Xavier Dolan ('Matthias & Maxime'): «Estic acostumat a les crítiques cruels»

Els seus èxits cinematogràfics no tenen parangó; no es coneix cap altre director capaç d’escriure i dirigir vuit llargmetratges d’èxit internacional abans de complir els 30, la meitat protagonitzats per ell mateix. L’últim, ‘Matthias & Maxime’, és la història de dos amics d’infància que accedeixen a participar en un curtmetratge en què s’han de besar, i que després de fer-ho pateixen un terratrèmol sentimental. Abans de la seva arribada als cines, recentment posposada, la pel·lícula es preestrena aquesta tarda a la plataforma de vídeo sota demanda Filmin, en què estarà disponible fins diumenge a la mitjanit.

¿Està d’acord en què, entre totes les seves pel·lícules, ‘Matthias & Maxime’ probablement és la menys melodramàtica?

Sí. Jo soc una persona molt propensa al melodrama, però aquesta vegada he volgut fer una pel·lícula més tendra, més plàcida, més íntima. En el meu cine els personatges solen expressar els seus sentiments cridant-se els uns als altres, però a ‘Matthias & Maxime’ he preferit mantenir cert misteri emocional. Potser és perquè he madurat, o potser perquè aquesta és la meva pel·lícula més personal.

¿Ho és?

Crec que sí. Va néixer del desig de treballar amb els meus amics, per transmetre’ls la meva gratitud i el meu afecte. Durant la major part de la meva joventut m’he sentit bastant sol; l’èxit primerenc em va portar a l’aïllament. Fa quatre o cinc anys, no obstant, vaig conèixer algunes persones amb qui podia ser simplement el Xavier. Estic enamorat dels meus amics, els estimo amb un amor romàntic. Ens abracem molt, ens besem, hi ha molt contacte físic entre nosaltres, tot i que no hi ha sexe. Per mi, el meu grup d’amics és el lloc més segur del món.

En tot cas, el petó que activa la peripècia narrativa de la pel·lícula no és un mer gest d’amistat, sinó la manifestació d’un amor platònic, o d’una homosexualitat reprimida...

Per mi, ‘Matthias & Maxime’ no és una pel·lícula gai, de la mateixa manera que Love Story o Titanic no em semblen històries d’amor heterosexuals. Ni Matthias ni Maxime qüestionen la seva sexualitat; estan segurs de ser heterosexuals. Ells no consideren que el seu sentiment mutu sigui un amor gai, però el cas és que senten una cosa pertorbadora i desestabilitzadora. Jo conec aquesta sensació perfectament. Al llarg de la meva vida m’he creuat amb molts homes que volien ficar-se al llit amb mi i que, malgrat això, em van dir: «No ho puc fer, jo no soc gai».

Maxime, el personatge que vostè encarna, té una enorme marca de naixement al rostre que condiciona la seva relació amb els altres. ¿Per què va decidir dotar-lo d’aquesta marca?

Perquè jo mateix he viscut acomplexat per la meva pròpia marca de naixement. Soc molt baixet, i fins i tot després de tots aquests anys penso com de diferent hauria sigut la meva relació amb el món si hagués tingut sis o set centímetres més d’altura. De fet, crec que vaig començar a fer pel·lícules per sentir-me més gran. No obstant, durant molt temps em vaig sentir encara més petit.

¿En quin sentit?

Em va costar molt sentir que era part del món del cine, i que tenia dret a considerar-me un cineasta. Al principi, els altres directors em feien sentir que no era un d’ells; a les gales i actes públics passaven pel meu costat i m’ignoraven. I jo era molt jove, irritable i arrogant, i no entenia els codis. Estava convençut que tothom em menyspreava.

La seva pel·lícula anterior, ‘The death and life of John F. Donovan’ (2018), va ser la més ambiciosa de la seva carrera, i la més castigada per la crítica. ¿Com el va afectar aquesta resposta?

N’hi deu haver que pensen que he fet ‘Matthias & Maxime’, que és una pel·lícula més petita i feta entre amics, per curar-me les ferides causades per aquella experiència. Però no és cert, perquè estic acostumat a les crítiques cruels. Fa deu anys que les rebo.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

¿Com s’ho fa per suportar-les?

Jo sempre he sigut el meu jutge més sever, sempre m’he preguntat: ¿Soc prou bo? ¿Quines coses he de dir? ¿I si la gent s’ha cansat de mi? Abans, a més, llegia tot el que s’escrivia de mi, i em feia molt mal; em vaig arribar a convertir en un esclau de les crítiques i els compliments; o tenia l’autoestima inflada o estava deprimit perdut. La crítica diu que soc un narcisista, que només faig pel·lícules per exhibir-me i per nodrir el meu ego. Durant anys això em va fer molt mal, però ja no. Ja no em preocupo tant per complaure els altres ni tinc tanta por de decebre’ls.