Crítica de 'Matthias & Maxime', de Xavier Dolan: les eleccions afectives

Potser Xavier Dolan, el nen terrible del cine canadenc, ha sortit escaldat de les seves experiències en el cine amb repartiments internacionals. ‘Solo el fin del mundo’ (2016), coproducció amb França interpretada per Marion Cotillard, Léa Seydoux, Gaspard Ulliel i Vincent Cassel, va passar discretament, i ‘The death & life of John F. Donovan’ (2018), sota pavelló britànic i amb Nathalie Portman, Susan Sarandon, Sarah Gadon i Jessica Chastain –aquesta última eliminada en el muntatge definitiu–, és inèdita a molts països.

Amb ‘Matthias & Maxime’ torna a un cine de pressupost més pett i una posada en escena més intimista, tot i que sense deixar de banda les temàtiques que l’han fet una veu reconeixible, i sense cap estrella en el repartiment. A Matt l’encarna el desconegut Gabriel D’Almeida Freitas. Max està incorporat pel mateix Dolan. Tot i que hi ha altres personatges importants, els seus amics i les mares dels seus amics –és un film amb absència total de figures paternes–, la història se centra en la relació entre els dos joves que donen títol al film.

El relat comença en una casa d’estiueig al costat d’un llac. Matt, Max i la resta del grup hi passen un cap de setmana. La germana de l’amfitrió, una insuportable i envanida estudiant de cine, convenç o enganya Matt i Max perquè participin en el curt que està rodant. Els diu que és un film impressionista però a l’estil expressionista, una cosa que no entén ningú. Però compleixen el que els demana: una escena d’amor entre ells que els torna al passat, quan es van embolicar a l’institut.

La pel·lícula explica a continuació el que passa durant els 12 dies anteriors a la marxa de Max a Austràlia. Els dubtes de tots dos, especialment de Matt, que suporta malament l’ambigüitat del seu desig; la relació conflictiva entre Max i la seva mare, sobre qui reverberen els ecos de ‘Mommy’, i el retrat de l’alta burgesia de Mont-real, en què el director barreja afecte i repulsa.