Mina, la diva confinada, compleix 80 anys

Mina icona pop, cantant vertiginosa i figura amb caràcter, l’artista que ha anat sempre a la seva bola i que avui segueix mantenint vives la intriga i la fascinació 42 anys després d’esfumar-se de la mirada pública. Aquest dimecres arribarà als 80 aquesta criatura que no necessita ser allà perquè se’n parli, imprevisible i de contorns poc menys que divins, sempre un pas més enllà de les convencions terrenals.

Des del seu retir a Lugano, a la Suïssa italiana, la imaginem assistint complaguda els fastos que li dediquen els mitjans del seu país d’origen: un molt recomanable documental, ‘In arte Mina’, que la RAI va estrenar aquest dilluns (i que està disponible a la carta durant una setmana) i titulars de la premsa com «la més gran», «la diva sense edat», «la banda sonora de la nostra història», «brava, brava» i altres reclams efusius, actualitzats dia a dia a la seva web oficial. No és per a menys tractant-se de la cantant italiana més universal, la indòcil ‘tigressa de Cremona’, una artista que continua sent influent generació rere generació (fins i tot un raper destacat, Mondo Marcio, li va retre homenatge a l’àlbum titulat ‘Nella bocca della tigre’) i la peripècia de la qual continua sent lliçó de vida i de modernitat.

Nit de comiat

La destinació ha volgut que, en aquests dies de confinament global, girem la vista cap a una celebritat que als 38 anys va buscar precisament el retir, a l’estil Greta Garbo, allunyant-se dels focus i del que comportava l’exposició pública. Després del seu últim recital, el 23 d’agost del 1978 en la seva estimada Bussola, la sala de la ‘riviera’ toscana que la va veure créixer i en la qual va viure tantes nits de glòria (com la que va capturar l’àlbum ‘Alla Bussola dal vivo’, del 1968), Mina va dir prou i va deixar que, d’ara endavant, la música gravada en la penombra parlés per ella. Havia llançat avisos: quatre anys abans va protagonitzar per última vegada un programa televisiu, ‘Milleluci’, i va publicar una cançó titulada ‘Non gioco più’ (‘No jugo més’).

¿Què va passar? En una entrevista a ‘Playboy’, Mina havia parlat del costat ingrat de la fama i que pogués ser més important la seva tallada de cabells o si estava més prima o més grassa que les cançons del seu nou àlbum. Ella, que practicava un compromís integral amb la seva obra, filosòfic i estètic, més encara des que els seus discos s’havien anat fent més frondosos i personals, a principis dels anys 70. S’intuïa convertida en un clixé amb potes; «un ‘jukebox’ que canta», va arribar a dir.

Artista i pecadora

Anna Maria Mazzini, Mina, s’havia encarregat des de molt jove d’enlluernar el gran públic italià (i europeu), primer amb fites de la festa com el twist ‘Tintarella di luna’ (el seu primer èxit, el 1959, als 19 anys) o la balada melodramàtica ‘Il cielo en una stanza’ (de Gino Paoli), i després a base de passejos triomfals per l’Studio Uno de la RAI, plató que va arribar a donar títol a un parell de celebrats àlbums (el primer dels quals conté la seva versió de la posteriorment ‘almodovariana’ ‘Un anno d’amore’, el ‘C’est irréparable’ de Nino Ferrer). Però no atenia a quadrícules: el 1963 va armar un escàndol al tenir un fill, Massimiliano, amb un home casat, l’actor Corrado Pani, que li va valer el veto temporal de la radiotelevisió (i que ‘L’Osservatore romà’ la distingís anomenant-la «pecadora pública»).

Mina va sorprendre amb el seu do per imprimir un segell personal a cançons de gèneres molt diferents sense desfigurar-los, respectant els seus equilibris interns. Podia cantar un bolero com ‘La barca’, deixar-se acompanyar per orquestracions swing, atacar Burt Bacharach i Kurt Weill, i deixar-se anar pels senders de la bossa nova. I cantar en espanyol, francès, alemany, japonès... Mina, convertida en presència amb àngel en les sobretaules italianes, passejant el seu rostre lluent, amb les celles depilades i les seves tres precises pigues a la galta dreta, en programes com ‘Canzonissima’ o ‘Senza rete’.

El toc de Battisti

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Va brotar la seva aliança amb la composició de Lucio Battisti, que va entregar interpretacions majestàtiques: cançons d’alts vols com ‘Insieme’ (de l’àlgid àlbum ‘...quando tu mi spiavi in cima a un batticuore...’ de 1970), o aquestes altres dues, ‘E penso a te’ i ‘Amor mio’, incloses a ‘Mina’ (1971), disc que ofereix també l’exponencial ‘Grande grande grande’. Gravacions refinades i intenses, amb arranjaments que transfereixen una penetrant intimitat. Vindrien diàlegs sensuals com el de ‘Parole, parole’, amb Alberto Lupo, i nous enrenous entorn de cançons com ‘L’importanta è finire’, elogi de l’orgasme. Mina s’assentava com a referent alliberador i menyspreava la morbositat que pogués ocasionar especular sobre la identitat sexual d’aquest o aquell. La llavor de la seva elevació a icona LGTBI.

I va arribar aquella nit a la Bussola, després de la qual se’n va anar sense arribar a anar-se’n mai del tot. No ha parat de publicar àlbums, retrobant-se amb vells còmplices (el ‘supervendes’ ‘Mina Celentano’, del 1998), donant oportunitats a joves autors i jugant amb la seva imatge en dissenys de portades excèntrics, sorprenents, deformant o engreixant-se la seva silueta, fent-la ‘picassiana’ o col·locant la seva cara a ‘La Gioconda’. Mina, símbol de tantes coses, presència omniscient, mare (de Massimiliano i Benedetta, aquesta amb un historial com a musa de Bunbury), àvia i besàvia, i ciutadana que ha sabut trobar la manera de continuar sent artista total des de la reclusió en plena era de YouTube. Descobrim-nos.