Les divertides anècdotes de la segona temporada de 'Justo antes de Cristo'

Acaba d’estrenar-se a Movistar+ la segona temporada de la sèrie còmica Justo antes de Cristo, sis nous capítols ambientats en un campament romà on havia arribat Manio Sempronio, un patrici que ha sigut condemnat a mort però, com no s’atreveix a matar-se amb cicuta, és enviat a Tràcia, on es viu una tensa situació entre els soldats i els habitants. En aquesta nova entrega de capítols, els romans segueixen en lluita amb els tracis i Manio intentarà matar el seu líder per acabar la guerra, coneixerà un àugur (‘endeví’) que prediu fets del segle XX, descobrirà secrets dels seus orígens familiars i coneixerà ¿el seu doble?

Julián López (‘Muchachada Nui’, ‘La hora chanante’, ‘Fe de etarras’) és el protagonista, acompanyat per Xose Touriñán (Fariña), que dona vida al seu inseparable esclau, el seu fidel ajudant Antonino (Eduardo Antuña) i Cecilia Freire (‘Velvet’, ‘La otra mirada’), la filla del general que és qui, en realitat, traça les estratègies de l’exèrcit davant la indecisió del seu pare. 

Aquest projecte ha sigut ideat per la parella artística formada per Pepón Montero (director dels tres últims capítols) i Juan Maidagán, els artífexs de la sèrie Camera Café  i la comèdia amarga Los del túnel però també ha participat un altre expert en la comèdia, Nacho Vigalondo (Los cronocrímenes, Extraterrestre), així que a ningú li ha d’estranyar que inclogui alguns elements fantàstics. A més, hi ha un element que curiosament coincideix amb l’actualitat. Es tracta de «la cosa», un estrany virus que va acabant amb els tracis molt semblant al coronavirus tot i que, com es pot imaginar, és pura casualitat. Els seus creadors ens expliquen les curiositats del rodatge d’aquesta segona i última temporada.

Nacho Vigalondo

-Exteriors a interiors. «Tots els rodatges t’aïllen del món, però recordo aquest en concret com unes vacances en un altre temps i un altre lloc. El plató, el més al·lucinant on he rodat mai, recreava un exterior en un interior, amb el seu propi cel i la seva pròpia hora del dia. Un exterior que, al seu torn, contenia altres interiors, les botigues on es desenvolupen totes les intrigues i traïcions. Recordo la sensació irreal de rodar una escena llarga dins de l’Estat Major, sortir al campament, un fals exterior que recrea un migdia, però després sortir a l’exterior-exterior de Madrid, on ja és de nit. Tot unit al fet de rodar comèdia històrica. Aquí em vaig sentir la privilegiada peça d’un engranatge en un altre planeta en què un càsting perfecte i uns diàlegs d’or queien sempre dempeus».

-Virus amb virus sempre s’avenen: «Es parla molt, és inevitable, de la sorprenent sincronia entre el capítol de ‘la cosa’, una grip que desmunta les vides de tots els personatges, i la gira internacional d’una pandèmia que està confinant-nos tots, convertint-nos en audiències captives. Em diverteix molt que aquesta sèrie sigui més propera a l’actualitat que cap altra d’estrenada aquests dies a tot el planeta perquè una de les exquisitats del guió de Montero i Maidagán és la de, recorrent a personatges universals, menysprear qualsevol picada d’ullet a l’aquí i ara. Crec que pot entendre’s com a alta comèdia, aquella que podria haver funcionat fa cinquanta anys i continuarà fent-ho d’aquí a cinc-cents».

Montero i Maidagán  

-Més sobre el virus. «Potser ens hauríem d’haver fixat en detalls que ara semblen auguris. Durant el rodatge, a l’interior del plató, entre que el terra era real i deixava anar pols, més el fum dels efectes espacials, era normal veure actors i tècnics protegits amb mascaretes. I després, en el doblatge, ens faltaven sons de refredat. Llavors va arribar Eduardo Antuña (Antonino) a doblar les seves escenes amb una galipàndria... ¡Encara sort! Vam aprofitar i li vam gravar tota mena de tos, flegmes, esputs... Es va emocionar tant, és un actor intens, que vam haver de desinfectar el micròfon i el faristol. I no es va desallotjar l’edifici perquè això va ser fa un any.

-Un banquet envejable. «En una seqüència del quart capítol, tres actors havien de menjar com porcs. L’equip d’attrezzo  va preparar uns plats «a la romana» plens d’exquisitats, molt desitjables. Eren les deu del matí i encara no havíem tallat per a l’entrepà. Van començar a menjar i tot l’equip els mirava bavejant. Després de vint preses i diferents tirs de càmera, l’escena ja no provocava tanta enveja: els actors empatxats, vermells, esbufegant... Van acabar com veritables romans, al vomitorium».

-Es van creure els personatges... «És curiós com els actors es fiquen tant al paper que repliquen les conductes i les relacions dels seus personatges. Era normal veure els tribuns menjant junts, els esclaus de l’Estat Major pel seu costat, els del campament pel seu, el centurió Antonino cuidant-se del seu vell àugur també en la vida real, guardant-li l’entrepà...»

-El millor record del rodatge. «Sempre hi va haver rialles, cada dia. Arrencàvem amb la lectura de la seqüència que rodaríem i aquell moment era una festa: conèixer els nous personatges, els comentaris, les rialles... Allà encara sembla que tot és possible, però després venen els problemes del dia, la falta de temps sobretot, i fas el que pots. El curiós és que l’endemà comences com si tot fos possible una altra vegada. Això crec que és el que defineix aquest ofici». 

-L’himne dels tracis. «Té una lletra ridícula, com tots els himnes (‘Oh Tracia querida, qué hermosa región, no hay dos como tú bajo el sol...’) i es va gravar amb un cor amateur de sis cantants. En la postproducció es va multiplicar perquè semblés que la cantaven cent guerrers. Ens va fer tanta gràcia, l’equip la solia taral·lejar, que també la vam ficar a l’últim capítol. La canta el campament de cent mil tracis, miracles de la tècnica, i sona com el You’ll never walk alone a Anfield».

-El vestuari més desitjat. «Entre els figurants, com entre els nens quan jugàvem a indis i vaquers que tots volíem ser vaquers, tots volien ser romans. Fins que va arribar novembre i el rodatge a exteriors. Els romans amb les seves túniques finetes miraven amb enveja els tracis, folrats de pells. Justícia divina».

-La meteorologia romana. «El dia que vam rodar el campament traci de l’últim capítol vam passar per tots els climes un dia: pluja, sol, neu... I un vent huracanat per acabar el dia, just quan calia muntar un croma de més de trenta metres. Va fer efecte espelma i gairebé se’ns vola algun elèctric. Després diran que això és fàcil». 

-El cameo. «Vam trucar a Fernando Esteso per fer d’un còmic ja en les seves hores baixes que personifica la fugacitat de la glòria. S’ha de tenir molt sentit de l’humor per acceptar aquest paper. El seu últim dia de rodatge, 50 soldats el rebien al crit de «¡Ovidio, Ovidio...!» el seu personatge. En el cine hi ha el costum d’acomiadar els actors quan roden el seu últim pla anunciant-ho a l’equip i tothom aplaudeix l’adeu. En aquest cas, a part de l’aplaudiment, els cinquanta soldats-figurants van saludar Esteso al crit de «¡Fernando, Fernando...!». Se’n va anar feliç». 

-El doble de Hitler. «Quan vam haver d’escollir actor per interpretar el sòsia de Hitler, estàvem preocupats. Havia de ser bon actor i a sobre assemblar-s’hi. De seguida ens vam adonar que era una preocupació absurda: qualsevol tio amb el cabell greixós, clenxinat, i amb un bigoti pintat s’hi assembla. Tant de bo ho hagués sabut ell en vida. Ser una caricatura errant t’abaixa una mica els fums».

-El nom de la porca. «Vam haver de rodar uns plans amb un porc. Ens en van portar un de ben maco que va resultar ser porca. La cuidadora va dir que es deia Aída. A una noia de l’equip tècnic li va canviar la cara. Estava embarassada i Aída era el nom que havia triat per a la seva futura filla. Aquella tarda, el tema de conversa va ser l’Aída, ‘que bufona que és l’Aída’, ‘que grassa que està l’Aída’, ‘quina olor que fa l’Aída’... Malgrat tot, la nena ha nascut i es diu Aída».

-Un riu perillós. «Per arribar a una de les localitzacions, s’havia de creuar un rierol que amb prou feines portava aigua, però que relliscava molt. Van començar a produir-se les típiques caigudes de riu, una darrere d’una altra: la maquilladora que volia retocar, l’ajudant de càmera que volia canviar una lent... Al final, ningú volia creuar el rierol. Es va rodar allò amb un equip mínim, com les escenes de sexe. Un pensa si l’ésser humà s’ha tornat més dèbil amb el pas dels segles. Si els legionaris de Juli Cèsar, a l’hora de creuar el Rubicó, després de 20 caigudes, s’ho haguessin pensat tant...» 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-La pluja i el casc. «Després de rodar el discurs del sacerdot traci davant dels déus, l’actor, Enrique Martínez, ja estava cansat. Era de nit, feia fred i havia hagut de repetir-ho no sé quantes vegades. Va ser acabar i començar a ploure com si s’haguessin enfadat els déus. Va córrer a refugiar-se a la furgoneta, com si fos un gremlin, com si l’aigua volgués acabar amb ell. Total, que no es va recordar que portava un casc amb unes banyes enormes i es va estavellar contra el sostre. La porta del vehicle no es va poder tancar en dies i a ell el vam haver de portar a casa amb un parell de gelocatils».