'Diari de l'any de la pesta': el coronavirus fa 350 anys

«Va ser al començament de setembre de 1664 quan, barrejat entre els altres veïns, vaig escoltar durant una xerrada habitual que la pesta havia tornat a Holanda...». Així comença un llibre molt estrany, ’Diari de l’any de la pesta’, de Daniel Defoe. Un llibre que avui es pot llegir com una crònica periodística de la plaga que aquell any va assolar la ciutat de Londres. El diari, que és un dels més buscats a les llibreries en aquests dies juntament amb ‘La pesta’, de Camus, es troba esgotat, tot i que dues editorials com Alba i Impedimenta ja estan preparant-ne les reedicions. Tot i que potser, amb totes les restriccions que ens imposa i ens imposarà el coronavirus, acabi sent aquest llibre que ens rebrà a les llibreries en aquesta data, esperem que pròxima i meravellosa, en la qual podrem sortir al carrer i abraçar-nos.

Defoe, molt més conegut com a autor de ‘Robinson Crusoe’, va escriure aquest llibret tardà amb la intenció de deixar constància de les misèries, i les poques virtuts, que una epidèmia comporta. Una espècie de guia de com es desenvolupa detalladament una plaga d’aquest tipus i, en especial, com es comporta la població quan s’han disparat les alarmes. Poc podíem imaginar fa només uns mesos que aquest llibre podria ser també per a nosaltres un mirall, 350 anys després dels fets relatats. Naturalment, amb les degudes i prudents distàncies, perquè la mortalitat llavors sí que era massiva i atacava tota la població. Però, sense vacunes per al Covid-19  i amb el bacil de la pesta encara per aïllar-se científicament, és inevitable veure el paral·lelisme.

L’estranyesa de la novel·la o del que vulgui que sigui ‘El diari de l’any de la pesta’ –una crònica periodística, un tractat moralitzant, una història de terror–, és que està relatada amb una minuciositat i vivor gairebé hiperrealista. Es llegeix com un relat real i viscut, però no ho és, perquè Defoe tenia tot just quatre anys quan van ocórrer els fets. Així que tot està recreat, és una novel·la de no-ficció d’abans que s’hagués inventat. Defoe ho fa unes vegades de forma molt analítica, prenent com a referència els tractats metges de John Quincy i Nathaniel Hodges, aquest últim va ser un dels pocs metges que no va abandonar la ciutat, com explica José C. Vales, en el pròleg de l’edició d’Impedimenta. Però, també com relata l’escriptor, sense perdre el seu sentit periodístic: «El lector que s’aboca ara al ‘Diari de l’any de la pesta’ reconeix immediatament a les seves pàgines l’habilitat del gasetiller, més que la del novel·lista. És el periodista el que selecciona les anècdotes emocionants, dramàtiques, ‘sentimentals’, moralitzants i fins i tot humorístiques, el que exigeix responsabilitats al governant, el que suggereix hipòtesis, el que descriu els carrers buits de Londres i el que proposa —naturalment— els mitjans adequats per sobreviure en cas de nova epidèmia».

La lliçó del passat 

La lliçó de Defoe –que, d’origen humil, va afegir la De al seu cognom per semblar més aristocràtic– és àmplia. Comença fent un recompte dels morts, setmana a setmana, amb una fórmula no gaire diferent a la informació minut a minut dels diaris digitals. Com que en l’època encara no s’havien encunyat els diaris, les mentides es distingien a tot arreu –com ara circulen per les xarxes socials– al costat dels remeis màgics i els curanderos de torn.

La mesura efectiva per evitar l’expansió del contagi era, ara i llavors, la del confinament domèstic, tothom tancat a casa, cosa que al segle XVII adoptava formes més autoritàries que ara. Perquè els obligats a la tancada intentaven saltar-se-la en una acció tan poc solidària com les dels actuals veïns de Madrid abandonant les seves cases amb destinació a Múrcia o Andalusia. Les mesures d’higiene de llavors, molt deficients, no passaven de demanar a la gent que escombrés la casa i els carrers a falta del coneixement de la teoria dels gèrmens de Pasteur que encara tardaria 200 anys a arribar.   

Notícies relacionades

Deu novel·les sobre epidèmies i pestes que expliquen el present

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

No obvia tampoc Defoe els aspectes econòmics. Ell mateix, que es presenta com un fabricant i venedor de productes de cuir, que tem pel seu petit negoci, (llavors el concepte de treballador autònom era senzillament el de treballador perquè encara a falta de capitalisme els assalariats no existien), decideix en última instància no abandonar-lo. Però també té ull l’anglès per parlar de la macroeconomia dibuixant el tancament del port de Londres i el col·lapse de les mercaderies i el comerç.  

‘El diari de l’any de la pesta’ serà una bona lectura per a quan el Covid-19 sigui un record, demostrarà que la por i la tenacitat són qualitats que homes i dones han cultivat durant segles.