'First love': un Miike torrencial

Quan s’estrena entre nosaltres una pel·lícula del japonès Takeshi Miike vol dir que és una mica més tradicional que el gruix de la seva voluminosa filmografia: del centenar de films en cine o vídeo que ha realitzat des de principis dels anys 90, aquí se’n deuen haver estrenat menys d’una desena, entre els quals, ‘Audición’ i ‘Trucada perduda’, dos ‘thrillers’ de terror amb elements clàssics, i ‘13 asesinos’ i ‘Hara-kiri: muerte de un samurái’, dues pel·lícules ambientades al Japó feudal i protagonitzades per guerrers ronin. No han arribat mai a distribuir-se produccions més provocadores, sanguinàries, recargolades o radicals com ‘Ichi the Killer’ i ‘Dead or alive’.

‘First love’ és una d’aclaparadora, a estones estilitzada i en altres moments atribolada, barreja de tonalitats i gèneres: conté una mica de drama, de ‘thriller’ i d’acció, amb ‘yakuzes’, tríades, policies corruptes, narcotraficants, prostitutes redimides i boxejadors com a protagonistes i eixos del relat.

El film comença al més pur estil desbocat de Miike, amb un combat de boxa i una baralla amb catanes, dues accions al mateix temps en escenaris diferents. Prossegueix després amb un estil agitat i amb moltes filigranes de muntatge, de vegades ‘kitsch’ en qüestions sentimentals, sempre rematadament personal.

Si fos una pel·lícula de John Huston a l’estil de ‘Fat city’ estaríem parlant d’un relat de perdedors. Perquè el film documenta al Tòquio nocturn la trobada entre un boxejador en crisi i una jove prostituta addicta a les drogues però d’una cristal·lina innocència.

Notícies relacionades

Takeshi Miike: «Per a mi la violència és una expressió d'amor»

Amb el peu esquerre

Inicien una temptativa d’acostament, més que de relació, però el boxejador no sap que la noia és perseguida per criminals i policies de diferent fila. Miike es posa romàntic, al seu estil entre irònic i exaltat, i inunda el relat de seqüències d’impacte filmades amb aquella energia que mai ha perdut malgrat els alts i baixos de la seva irregular trajectòria.

Hi ha, a més, moments que són gairebé de comèdia muda i de dibuixos animats, però amb personatges de carn i ossos, una fina línia de nihilisme darrere de cada una de les decisions dels protagonistes, pics de tensió constant –no hi ha pausa, però tampoc és una pel·lícula accelerada ni espasmòdica– i, sobretot, una llibertat expressiva de la qual Miike no ha renunciat fins i tot en els seus films més matussers, que en té uns quants.