ESTRENES DE CINE

Takeshi Miike: «Per a mi la violència és una expressió d'amor»

El prolífic director japonès estrena 'First love', 'thriller' en què un boxejador i una prostituta intenten sobreviure en el centre d'una guerra entre mafiosos

El director japonès Takashi Miike, fotografiat al Festival de Sitges.

El director japonès Takashi Miike, fotografiat al Festival de Sitges. / PAU MARTÍ

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Des que es va donar a conèixer fora del seu país gràcies a títols com ara ‘Audición’ (1999) i ‘Ichi the killer’ (2001), se’l considera un dels cineastes més estranys, perversos i violents de l’actualitat. També és un dels més prolífics. Amb només 59 anys, estrena a Espanya la considerada com la 103a pel·lícula de la seva carrera, ‘First love’, protagonitzada per un boxejador malalt i una prostituta drogoaddicta que miren de sobreviure junts en el centre d’una sagnant guerra entre mafiosos.

El títol de la seva pel·lícula –en català, ‘Primer amor’– és enganyós, ¿no li sembla? Cap pel·lícula romàntica inclou tants assassinats.

No hi estic d’acord, perquè segons la meva opinió la violència és una expressió d’amor. Allà on hi ha amor hi ha la possibilitat de violència. Quan volem una cosa que no ens pertany estem disposats a robar-la, i per defensar la nostra persona més estimada o el nostre bé més preuat, estaríem disposats a matar. Es tracta, doncs, d’una relació molt íntima. A més, ‘First love’ és una pel·lícula plena d’esperança, i de fe en el poder del sentiment amorós. Sí, inclou sang i caps tallats, però també és molt bonica. Per ser sincers, crec que és una pel·lícula perfecta per ser vista en una primera cita.

En tot cas, hi torna a fer atenció al que potser és el tema predilecte de la seva carrera: la yakuza o màfia japonesa. ¿Què l’atreu d’ella?

En primer lloc, no crec que cap espectador tingui interès a veure una pel·lícula sobre un agent de trànsit que posa multes. El de la yakuza, d’entrada, és un món emocionant. Però el que a mi més m’interessa dels gàngsters és buscar-los el costat humà, demostrar que no són monstres i mostrar que són capaços de sentir i canviar. A més, les lleis anticriminals japoneses han canviat i, en l’actualitat, l’existència d’aquest tipus de mafiosos dotats d’un ferri sentit de l’honor és impossible. Això fa que parlar-ne sigui encara més interessant.

Probablement, li hauran fet aquesta pregunta moltes vegades: ¿d’on prové el seu interès en la representació de la violència?

El cas és que jo crec que les pel·lícules d’acció de Hollywood, per exemple les de Marvel, són més violentes que les meves. Se’ns hi presenta un heroi musculós i increïblement viril, que sense gairebé despentinar-se mata desenes d’enemics anònims. A les meves pel·lícules l’heroi és humà, rep molts cops, i la violència té conseqüències. Dit això, m’agradaria rodar a Hollywood almenys una vegada en la vida.

Sobre vostè es diu que és un provocador, i que la seva obsessió per la sang i les coses depravades és malaltissa. ¿Què li sembla?

En moltes ocasions he assistit com a espectador a algun cine on s’exhibia alguna de les meves pel·lícules, i he sigut testimoni de com dotzenes d’espectadors abandonaven la sala en meitat de la projecció. Més d’una vegada, algun d’aquests espectadors em va insultar al passar pel meu costat. Per descomptat, no m’agrada perquè em sento incomprès. Soc un romàntic.

‘First love’ és la ficció número 103 que dirigeix en la seva carrera. ¿Com és possible rodar tant?

La veritat és que no sé si he dirigit 100 pel·lícules, o 150 o 200, no porto els comptes. No em poso llistons, ni em considero especialista en res, i suposo que això em dona molta llibertat i rapidesa a l’hora de fer la meva feina. Fa gairebé 30 anys que vaig començar la meva carrera, i en aquest temps no crec haver evolucionat en absolut. Sento que encara em queda tot per fer, i això em manté enèrgic. A més, a les pel·lícules que he fet els dec el que soc. Sense elles probablement no seria aquí. 

Notícies relacionades

¿A què es refereix?

Encara que no ho sembli, soc una persona molt mandrosa, molt dèbil i molt covarda. Però quan em trobo rodant, cap d’aquests defectes es manifesta. Fer cine em permet ser la persona que vull ser, i no crec que cap altra activitat em proporcioni una cosa així. Així mateix, si no fos pel cine tampoc tindria amics. Quan no estic fent una pel·lícula em limito a dormir, mantenir la mirada perduda i perdre el temps. Sincerament, no crec que hagués sigut capaç de sobreviure de no ser perquè faig pel·lícules.