Crítica d''El visitante': contra el dimoni de la pèrdua

De la fusió d’un argument de Stephen King i la mà com a guionista del poeta del crim Richard Price ha sorgit una entitat tan curiosa com fascinant, ‘El visitante’, en l’encreuament del relat sobrenatural amb el drama policial més descregut, realista i cru. Rarament s’ha explorat amb tanta paciència què significaria per a una ment racional, o un grapat d’elles, provar d’acceptar que el que és impossible viu entre nosaltres. I que té gana.

El monstre d’‘El visitante’ no té forma clara ni definida, sinó que va canviant de rostre així que fa una esgarrapada a pobres incauts que es creuen al seu camí; a d’altres els converteix en esclaus psíquics mentre completa el seu procés de transformació. És tan impossible d’explicar, d’acceptar, com la mort, en particular la d’un nen. Mentre prova d’esbrinar qui o què està matant els fills d’altres, l’inspector de policia Ralph Anderson (Ben Mendelsohn) continua aprenent a conviure amb la pèrdua del seu fill en mans del càncer, una cosa que no passava al llibre de King; al llibre Derek només estava de campament.

Sota la doble càrrega del monstre real i el metafòric, ‘El visitante’ va ser, en la seva recta inicial, una sèrie de severitat important, que no impostada: una espècie de revisió fantàstica de ‘The night of’ (també fotografiada pel croat Igor Martinović), tot i que Price va assegurar que només hi va veure la coincidència durant les entrevistes de promoció. La música de Saunder & Jurriaans ajudava des de la subtilesa tant al ‘pathos’ com al pànic.

Després, a poc a poc, igual que canviaven aquells crèdits cortesia de la companyia Elastic, es va anar fent lleument la llum. El procedimental amarg va guanyar dolçor amb l’arribada de la singular detectiva Holly Gibney (Cynthia Erivo), tot i que el dolor no va desaparèixer de l’equació. I la sèrie va derivar finalment en aventura crepuscular sobre un curiós grup humà (Peterson, Gibney, el goril·la de strip club encarnat per Paddy Considine, l’atribolat advocat encarnat per Bill Camp) a la recerca d’una amenaça del més enllà a la Cova de l’Os, és a dir, una cosa bastant a prop de la meitat adulta d’‘It’. Sempre amb diàlegs creïbles però poètics de Price.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

A l’altura del penúltim episodi, Ralph Anderson havia deixat d’utilitzar el condicional per referir-se a l’impossible. I en l’últim es dirigeix cap al mal amb determinació, gairebé indiferent a les bales i després a les estalactites, com si acabar amb aquest dimoni intangible servís per venjar la pèrdua personal. Malgrat la llum i els acudits, que n’hi ha hagut, el dol ha filtrat cada imatge d’‘El visitante’ gairebé fins al final.

Diem «gairebé» perquè, atenció, la sèrie no acaba quan sembla fer-ho i s’afegeix una seqüència postcrèdits que ho canvia tot, fins i tot l’orientació de la gairebé obligatòria seqüela. Ja no hi haurà novel·la de King en què recolzar-se, però Price s’ha mostrat més que dotat per simplificar alhora que ampliar el material original i dotar-lo d’emoció extra. Si ell està disposat a seguir, com sembla, nosaltres també.