I el punk va proclamar: «Fes-ho tu mateixa»

«Quan les dones fan un concert professional de rock dur sense caure en estereotips femenins són automàticament una amenaça». Aquesta frase, firmada el desembre de 1976 per la periodista de la revista ‘Sounds’ Vivien Goldman, va anunciar el desembarcament de les dones en el punk. Deu dies abans, els Sex Pistols havien protagonitzat la seva controvertida aparició televisiva, de manera que el terme ‘punk’ encara no era d’ús comú; per això ella va utilitzar ‘rock dur’. Però Goldman ja intuïa un qüestionament a «la supremacia masculina» i una invitació a totes les dones que «mai es van atrevir a admetre que elles volien ser sobre l’escenari donant-ho tot en comptes de mirar amb admiració passiva».

El punk va marcar un punt d’inflexió quant a la presència de dones en la música. No és que abans no existissin, però en la majoria de casos estaven sotmeses als dictats d’una indústria musical dominada per homes, i quan es mostraven rebels o dominants, sovint calcaven rols masculins. A partir del 77 ja no es tractava d’obeir les ordres del patró ni d’ajustar-se a la seva mirada i desitjos. «La consigna punk del ‘fes-ho tu mateixa’ era just el que necessitaven les dones», sintetitza Goldman. La pregunta que es farien ara les cantants i instrumentistes al pujar a escena ja no seria: «¿què he de fer?» o «¿ho he fet bé?», sinó «¿qui soc jo?» o «¿què necessito expressar?»

Un context favorable

«Gràcies al refugi inclusiu del punk, tota mena de bèsties rares van passar per davant dels nassos dels guardians del camp de naps del rock. ¡Fins i tot les dones!», exclama Goldman a ‘La venganza de las punks’, un assaig traduït per l’editorial Contra en què la periodista anglesa analitza la importància del punk per a les lluites feministes. Analitzar-la significa també contextualitzar-la. El punk va resultar providencial, però va néixer en un context social favorable. El 1977 feia anys que el Moviment Nacional d’Alliberament de les Dones batallava. El 1976 va entrar en vigor la llei que permetia a les dones denunciar els seus marits per violència masclista. El 1975 les dones van conquerir el dret a firmar préstecs bancaris sense consentiment dels seus marits o pares.

«Tot i que els punks odiaven superficialment els hippies, eren el revers dels mateixos ideals. Eren l’altre costat de la moneda, però continuava sent la mateixa moneda», puntualitza Goldman amb perspectiva. El problema és que les dones del punk amb prou feines tenien referents femenins «amb llibertat autoconcedida més enllà d’alguna pionera del blues i el jazz». La xicana Alice Bag va veure la llum en un concert de Patti Smith: «Fins aleshores, les dones que havia vist sobre l’escenari tenien la manicura perfecta», recorda. «Les dones del punk no buscaven que se les valorés només per la seva sexualitat, no estaven relegades al rol de musa o groupie, i això era un canvi revolucionari», afegeix.

Per aquesta esquerda oberta en una indústria profundament patriarcal es van colar The Slits, The Raincoats, Au Pairs, Bush Tetras, X-Ray Spex, ESG, Delta 5, Mo-Dettes i tantes altres que rescata el llibre de Goldman. «A la revista ‘Sounds’ només hi escrivíem dues dones. Els nois eren molt hostils a la idea que les dones fessin música», assenyala per justificar que moltes amb prou feines siguin conegudes. Apunta Goldman que el punk va ser una venjança: «La venjança de tenir les mateixes oportunitats i sonar com volguessis». El temps va demostrar que això de «les mateixes oportunitats» no va ser del tot real, però Kate Korris, guitarrista de Slits i Mo-Dettes, coincideix que fer música va ser una manera de demostrar que «ser dona no era una cosa de la qual disculpar-se o que ocultar».

Des de Rússia fins a Indonèsia

Quatre dècades després, el punk pot haver-se esgotat com a gènere (tampoc és que la seva simplicitat busqués metes molt llunyanes), però ha continuat sent el llenguatge sonor al qual han acudit dones de tot el món per defensar la seva identitat i drets: així va ser en els anys 90 per al moviment nord-americà de les riot grrrls, i també per a les japoneses Shonen Knife, les índies Vinyl Records, les xineses Hang On The Box, les russes Pussy Riot, les txeques Zuby Nethy, les indonèsies Tika & the Dissidents o les xicanes The Bags i Lletja. ‘La venganza de las punks’ dona veu a aquestes i a desenes de bandes més.

La investigació de Goldman és altament reveladora quan s’endinsa en les seves biografies i hi troba rastres de la més crua violència masclista. Palmolive (de Slits i Raincoats) va patir abusos sexuals de petita. Phanie Díaz, de les Fea, va créixer en un entorn en el qual «era normal servir primer els homes abans de seure a menjar». La cantant indonèsia Kartija Jahja va ser violada de petita. El grup indi Pragaash ni tan sols va gravar perquè les autoritats les van amenaçar amb la pena de mort. Les japoneses Shonen Knife van abraçar el punk ramonià en un país de rígides estructures patriarcals. Les índies Vynil Records van cantar ‘¿Com t’atreveixes, cabró?’ per denunciar agressions sexistes en un país que registra 33.000 violacions anuals. La mateixa Kathleen Hannah, puntal del col·lectiu ‘riot grrrls’ i líder del grup Bikini Kill, quedaria marcada per la violació de domicili i violació d’una companya de pis.

Victòria o miratge

La dels 80 seria una dècada de retrocessos en les conquestes de les dones; en la música i més enllà. «És la dècada del ‘mit-erialisme’», encunya Goldman, conjugant l’individualisme i el materialisme que escombraran moltes lluites col·lectives i igualitaristes. Quan el 2016 va arribar el moment de museïtzar el punk, la guitarrista de The Slits Viv Albertine va denunciar l’escassa presència de dones en l’exposició retrospectiva que va acollir la British Library. Segons Goldman, la creixent presència de dones als escenaris i en les llistes d’èxits sovint és només el miratge d’una victòria. Per reforçar la seva tesi recorre a l’estudi d’una universitat californiana que assenyalava que de les 600 cançons més populars del 2012, només un 12,3% havien sigut compostes per dones.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

L’assalt de les dones als escenaris que va propiciar el punk seria un primer pas, però quedava molt per fer. No ja en la societat, sinó en la mateixa indústria musical. Kate Korris ho va descobrir al repassar el contracte discogràfic que anava a firmar amb les Mo-Dettes: «Havien intentat colar-nos una multa en cas d’embaràs», explica en ‘La venganza de las punks’. «Fins i tot en la indústria independent, que era més oberta, els directors de les discogràfiques eren sempre homes», recorda la portuguesa Ana da Silva, membre de The Raincoats, al llibre ‘God save the queens’, publicat per l’editorial 66 rpm i que recull entrevistes pioneres del punk europeu i nord-americà.

Preguntar-se per l’efecte d’aquestes desigualtats implica preguntar-se per què els escassos grups punk de dones que coneixem van tenir carreres efímeres i, en canvi, grups punk masculins d’aquesta fornada van seguir en actiu durant dècades. ¿Tenien més voluntat o van tenir menys traves? Goldman és extremadament clara en aquest sentit: «Per a alguns homes, no tots, la música és el seu imperi i els irriten les dones lliurepensadores que es comporten com si no formessin part del seu harem». «Pensava que en el futur hi hauria més igualtat al món de la música, però encara no succeeix», lamenta Da Silva. Potser per això, als seus 71 anys, la seva actitud no és victoriosa, sinó encara més exigent: «La nostra missió ara no és només fer música i reivindicar el fet de ser dones; és també ser més vella i continuar fent música».