Víctima del pes d’una metàfora

Com tan clar va deixar Jennifer Kent en el seu primer llarg Babadook (2014), els mecanismes del cine de terror poden funcionar a la perfecció per convocar manifestacions físiques del dol per la pèrdua d’un ésser estimat. Per al seu ús eficaç, això sí, és important evitar la tosquedat i la monotonia de què peca Esa cosa con alas mentre remarca una vegada i una altra la càrrega metafòrica de la seva premissa sense molestar-se a desenvolupar una trama substanciosa a través de la qual explorar-la.

Després de 30 minuts contemplant com un pare que acaba d’enviudar rep la visita d’un corb gegant i parlant que pren el control del seu cos, es burla del seu patiment i exerceix la violència sobre ell i els seus fills, la pel·lícula es dedica a acumular escenes aparentment inconnexes durant les quals no atorga a cap d’ells més funció que la de mers significants de tristesa por i ràbia. Abusant d’argot terapèutic, el director Dylan Southern va convertint la interacció entre el ferit progenitor i la bèstia alada en una cosa semblant a una sessió psicoanalítica, però insisteix a buscar l’ensurt de manera tan exagerada i calculada que només genera irritació. El dolor i la desesperació agònics que Benedict Cumberbatch transmet gairebé aconsegueixen rescatar-la de la deriva. Gairebé.

Notícies relacionades

Brunch Electronik i Elrow, aliats en un festival per Halloween

David Byrne i Pixies, primers noms del Cruïlla 2026

‘Esa cosa con alas’

Dylan Southern (Estrena: 31/10/25)