Wynton Marsalis, marmessor de la història del jazz

En un lateral del Palau, al costat d’una columna, el trompetista Marcus Printup observava amb atenció l’escenari. Els teloners, la jove Sant Andreu Jazz Band, tocaven ‘Sophisticated lady’ de Duke Ellington. Ni un de sol dels nois i noies que dirigeix Joan Chamorro havia nascut el 1993, quan Printup va entrar a la Jazz at Lincoln Center Orchestra (JLCO) de Wynton Marsalis. I allà hi havia Printup, un primera espasa del jazz nord-americà, escoltant atentament a uns xavals catalans tocar una partitura que ha d’haver sentit –i tocat– centenars de vegades.

¿Per què? Perquè quan el seu cap Wynton Marsalis diu que la missió d’aquesta orquestra és mantenir viva aquesta música, ho diu seriosament. Perquè la raó de ser de la Jazz at Lincoln Center Orchestra és guardar i transmetre un llegat, passar el testimoni. I d’això van les seves gires, i les seves gravacions amb alguns dels últims gegants vius del jazz, i les explicacions que Marsalis dona entre peça i peça i que són petites classes d’història. I per això, també, el menyspreu del trompetista al que es porta ara. «No es tracta de tenir pentinats ‘cool’ ni sobrenoms, sinó de conèixer bé l’instrument», diria després Marsalis. Perquè per a ell, està la música de veritat i després, totes les altres coses. 

Notícies relacionades

El MNAC presentarà un segon escrit al jutjat per reiterar la «incapacitat tècnica» del trasllat de la pintures de Sixena

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que en realitat es va celebrar l’octubre i el novembre, va voler esperar la JLCO per tancar oficialment a la seva 51a edició. No és una mala jugada: l’orquestra de Marsalis, que va omplir el Palau, no ve a Europa gaire sovint, i a més no té competència. No hi ha big band al món amb la seva amplitud de repertori, la seva precisió, la seva potència, la seva riquesa de recursos i la seva excel·lència a tots els faristols. O almenys, no hi ha big band que tingui tot això alhora. És un gran sedan, cromat i luxós, que va rodar fi per totes les rutes que va triar al Palau.

Van anar fins als confins del jazz per trobar Buddy Bolden, «el primer músic de jazz de la història», de qui no existeixen gravacions, però que Marsalis es va atrevir a imaginar amb una peça pròpia. Van vestir de gala l’únic waltz que va escriure mai Thelonious Monk, ‘Ugly beauty’, a partir d’una partitura manuscrita que Marsalis va rebre de mans d’un membre del grup del Monk mateix. Van donar una dimensió majestuosa i alhora serena i dolça a ‘Contemplation’, un clàssic del més modern dels clàssics vius, Wayne Shorter, autor d’una altra partitura en la qual van convidar el saxo tenor català Lluc Casares com a solista. Es van acomiadar al so de Duke Ellington, far i model d’una orquestra amb una missió. «La veritat d’aquesta música és la que és», va sentenciar Marsalis. I la seva feina, és clar, és explicar-la.