Tindersticks, en la seva forma més pura al Palau

Ja era hora que Tindersticks tornessin al Palau de la Música, sala que els va acollir en dues ocasions en la seva primera vida, el 1999 i el 2001, quan el seu convuls art de la cançó començava a construir complicitats profundes entre l’afició. El vincle es manté, sobrevolant els temps i les modes, a través del conducte que ens porta fins a ‘No treasure but hope’, la refinada obra a la qual el grup britànic es va acollir aquest dimarts a la sala modernista, programada pel Festival Mil·lenni.

Si el 1999 lluïen el subtil gir soul de ‘Simple pleasure’ i dos anys més tard presentaven ‘Can our love...’ amb orquestra de corda (i sense bateria), ara ja no cap parlar de moviments estilístics o instrumentals de fons. Des que, el 2008, després d’un lapse de cinc anys (durant el qual Stuart Staples va esbossar un trajecte com a solista), Tindersticks van emprendre la seva vida adulta amb ‘The hungry saw’, prioritza la cançó tènue, sentida, alçada sobre els vestigis més malenconiosos i evocadors del rock. Allà es van situar des de la peça d’obertura, ‘Running wild’, cavalcant, com suggereix la lletra, entre aquells remolins de la ment que ens impedeixen agafar el son.

Espai i intensitat

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

Tempestes destil·lades en cançons d’arquitectura minuciosa, prestes a alçar el vol amb elegància, obrint espais entre les notes i deixant que la música respirés sense perdre intensitat. Allà van poder escoltar-se les cançons d’estrena, com ara ‘The amputees’ i ‘Trees fall’, creuant-se amb cites a àlbums, sobretot, de l’etapa madura de Tindersticks, amb la paraula confessional de ‘How he entered’ i la plàcida ‘Medicine’. Una versió, la de ‘Black night’, balada dels 60 del cantautor nord-americà Bob Lind, va escorar la sessió cap a un folk minimalista amb ressonàncies espirituals de bossa nova.

El material recent va dominar el tram central, amb l’esbós de ‘torch song’ romàntic anomenat ‘Pinky in the daylight’ i el minimalisme sever de ‘Carousel’ i de ‘Willow’, peça de la banda sonora de ‘High life’, de Claire Denis. Música de penombres subministrada en un Palau parat per sis músics disposats en litúrgic semicercle. Staples, entonant amb la seva distreta pulcritud i el suau vibrato amb què corona les estrofes, a l’estil de Tim Hardin, i amb ell, un a cada costat, els altres dos pilars històrics, Neil Fraser (guitarra) i David Boulter (teclats), pensant-se dues vegades cada digitació i alimentant un parell d’aclamats viatges al passat més llunyà: ‘Her’, sense el toc ‘spaguetti-western’ del primer àlbum, i ‘Another night in’. Ovació llarga d’un públic dolçament sotmès a les lleis de Tindersticks, que el grup va desplegar en la seva forma més purificada i asserena, gairebé com si no fos d’aquest món.