BERLINALE 2020

Lois Patiño: «El meu cine és una reivindicació de la identitat gallega»

Exponent essencial del Nou Cine Gallec, el director de 'Costa da Morte' ha estrenat a Berlín fora de concurs 'Lúa vermella'

lois-patino director 1000

lois-patino director 1000

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Lois Patiño (Vigo, 1983) és un dels exponents essencials del Nou Cine Gallec. Després de viatjar per tot el món amb la seva ‘opera prima’, ‘Costa da Morte’ (2013), ara presenta a la Berlinale –fora de competició– el seu segon llargmetratge: ‘Lúa vermella’, que pren la figura d’un bussejador conegut com a El Rubio de Camelle per reflexionar sobre les connexions entre el paisatge amb el mite i el mar amb el dol.

¿Podria parlar de la relació de ‘Lúa vermella’ amb la seva pel·lícula anterior, ‘Costa da Morte’? Semblen ser el revers l’una de l’otra...

Ho són. De fet, la idea de fer ‘Lúa vermella’ se’m va ocórrer poc després d’acabar ‘Costa da Morte’. En conjunt funcionen com una reflexió sobre com es construeix la identitat d’un paisatge i com, en el procés, emergeixen tant la història com les llegendes. Si ‘Costa da Morte’ era un documental antropològic que posava el focus en la història, ara ‘Lúa vermella’ el posa en les llegendes i els mites: les ‘meigues’, la Santa Companya, el mar.

De fet la pel·lícula pren una persona real, El Rubio de Camelle, i construeix una llegenda entorn d’ell.

Quan vaig conèixer la seva història vaig comprendre que connectava amb moltes de les inquietuds a què volia donar sortida. És un bussejador que ha recuperat més de 30 cadàvers de nàufrags a Costa da Morte, i s’interpreta a si mateix; a partir d’ell, la pel·lícula reflexiona sobre la necessitat d’acomiadar els nostres morts. Quan el dol no es tanca i el cadàver no es recupera, la ferida no es tanca.

Tenint això en compte, ¿fins a quin punt pot ‘Lúa vermella’ considerar-se una pel·lícula sobre la memòria històrica?

És un lectura que vam tenir present. A la pel·lícula parlem del procés de dol d’un poble que perd un veí al mar però, per descomptat, és gairebé inevitable pensar a escala col·lectiva, en Espanya mateixa i en els cadàvers que no han aparegut, i en la impossibilitat de girar full llevat que tanquem aquesta ferida.

A més d’El Rubio, l’altre gran personatge de la pel·lícula és el mar de Finisterre, que de fet és definit com «un monstre».

És un mar perillós ple de naufragis i cadàvers al llarg de la història, un veritable cementiri, i com a tal genera un imaginari molt potent. Volia lligar la pel·lícula a una certa tradició artística gallega, i en concret vaig pensar en un escriptor anomenat Álvaro Cunqueiro, que va escriure: «L’oceà és un gran animal que respira dues vegades al dia».

Des dels seus primers curts, vostè ha desenvolupat un mètode narratiu basat en la captura de figures humanes immòbils en el paisatge. ¿Quina intenció hi ha al seu darrere?

El meu impuls a l’hora de crear sol ser la recerca de nous llenguatges cinematogràfics i formes narratives, i aquestes figures immòbils em permeten explorar la mal·leabilitat del temps, a diversos nivells. D’una banda el temps interior, el de la consciència; d’altra banda, l’exterior, el que s’expandeix pel paisatge. I, finalment, el temps del mite, aquest espai més atemporal que es vincula al de l’inconscient i els somnis.

¿Com explica vostè l’especial afecció que la cultura gallega sent cap al paisatge i cap al mític?

Em resulta difícil respondre, però diria que té a veure amb la necessitat que les cultures minoritàries tenen de reivindicar la seva pròpia identitat, definir-se i no veure’s aixafades per la dominant. En aquest sentit, el meu cine és una forma de reivindicació. Quanta més diversitat cultural, més riquesa. 

Notícies relacionades

En els últims anys, des de Galícia han sorgit una sèrie de cineastes com Oliver Laxe, Eloy Enciso, Diana Toucedo, Eloy Domínguez Serén i vostè mateix, que componen el que es coneix com a Nou Cine Gallec. ¿D’on sorgeix aquest impuls creatiu?

Formem part d’un moviment que acaba de complir 10 anys. Som molt amics, i col·laborem en les pel·lícules dels altres. Per a nosaltres ha sigut vital la tasca dels festivals gallecs com a punts de trobada, certàmens com (S8), Cortocircuíto, Play-Doc o Cineuropa que han contribuït a estrènyer llaços entre nosaltres i a generar una sensibilitat artística compartida. 

Temes:

Berlinale Cine