'La llamada de lo salvaje': una vistosa paradoxa

‘La llamada de lo salvaje’, la novel·la de Jack London publicada el 1903, té brutalitat a dojo: el seu protagonista, un gos meitat santbernat meitat scotch collie, és segrestat i venut, i pateix severes pallisses en mans dels seus amos, enfrontaments cruents amb altres gossos de trineu i el terrible desgast que provoquen tant règims de treball insuportables com l’exposició als elements. Poc a veure, en suma, amb aquesta adaptació cinematogràfica dirigida per Chris Sanders. Sí, la pel·lícula també transcorre en un món marcat per la cobdícia, la violència i un clima inestable; però el seu protagonista, Buck, rep un sol cop en tot el metratge i no s’enfronta amb els seus congèneres; i, en general, el món humà que l’envolta ja no és hostil sinó edificant i imbuït d’esperit comunitari.

Sanders compensa aquesta relativa falta de conflicte tant insuflant energia cinètica al relat com endinsant-se emocionalment en la relació entre home i gos que té lloc a la segona meitat del metratge. Thornton (Harrison Ford) rescata Buck, i Buck rescata Thornton; l’home afronta els seus turments personals i el seu alcoholisme gràcies al gos, i l’ajuda a recuperar la seva connexió amb les arrels a què el títol de la pel·lícula al·ludeix.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

En el procés, ‘La llamada de lo salvaje’ fa gala d’una sinceritat i una falta de pretensions que compensen la paradoxa sobre la qual es construeix: és una pel·lícula que celebra la supremacia de la naturalesa i els instints dels qui l’habiten, però que, per recrear-los tots dos, recorre als ordinadors; i el cert és que resulta especialment convincent quan abraça totes les possibilitats que ofereix l’animació –serveixin d’exemple les carreres a través de cavernes de gel–; en aquest sentit, resulta destacable la rica personalitat amb què la pel·lícula dota el seu animal protagonista recorrent exclusivament d’imatgeria digital, una cosa que la distancia substancialment del recent ‘remake’ d’‘El rey león’ (2019).

Cert que la capacitat de Buck per interactuar amb éssers de carn i ossos a estones és dissuasiva, que la veu en ‘off’ de Ford resulta intrusiva i que algun personatge només té sentit com a vehicle per portar el drama al seu clímax. Res d’això impedeix, no obstant, que ‘La llamada de lo salvaje’ sigui una pel·lícula d’aventures sorprenentment emocionant, que explicita per al públic infantil la riquesa i la rellevància de la novel·la en què es basa sense necessitat de resultar excessivament empalagosa en el procés.