Maria José Llergo, flamenc a la seva bola

En contrast amb els seus cabells foscos, María José Llergo té una aura lluminosa. Transmet un aplom, una llibertat i una força increïbles. «Vaig a la meva bola. Vull tenir clars els passos que faig i donar-los jo, no que elegeixin per mi», declara. «Vull elegir jo, equivocar-me jo i aprendre dels meus propis errors», reconeix aquesta noia que als seus 25 anys es presenta aquest divendres a l’Auditori amb les entrades esgotades. El seu primer disc, ’Sanación’, és un àlbum flamenc que atrapa. Modern però fidel a l’essència, honest i sincer, com ella.

Només l’ha editat en un vinil de color blanc, un color tan clar i lluminós com la poderosa veu de Llergo, autora de les poètiques cançons. «La meva música és accessible perquè ja està a totes les plataformes digitals. El format CD s’està quedant obsolet ja que ni els cotxes ni els ordinadors tenen ja per reproduir-los. El vinil ha tornat per ser el format que més qualitat sonora dona. Per això perdura i per això he optat per aquest format», comenta emocionada i sorpresa per la repercussió del disc. «És molt fort que no quedin entrades, no m’ho esperava», diu Llergo. El seu avi Pepe, el seu primer mestre, n’estarà orgullós. Ell va ser qui li va transmetre el seu amor per la música mentre treballava al camp cantant fandangos, buleries i tangos en el seu Pozoblanco (Còrdova) natal. 

Llergo col·labora a ‘Sanación’ amb Carlos, Lost Twin, un as de l’electrònica; Marc López, ‘tocaor’ apassionat pel flamenc tradicional, i David Soler, especialista en jazz. «D’alguna manera, jo faig de pont perquè tots ens entenguem. És una connexió que em torna la fe en l’ésser humà perquè si en la música, fins i tot sent tan diferents, ens podem entendre, en la vida també podem fer-ho». Més enllà d’oferir temes que han calat com ‘La niña de las dunas’ i ‘Nana del Mediterráneo’ amb el seu equip habitual, cantarà, a més, noves peces acompanyada d’una big band. Les seves obres, explica, neixen del més profund del seu ésser. De vegades lletra i melodia surten juntes, d’altres sorgeixen les paraules mentre poleix la melodia. «M’expresso lliurement, convivint amb el moment. Per mi la música no és un mitjà per arribar a res o aconseguir alguna cosa. La música és un final en si mateixa, un reflex del que visc.» 

Largo camí 

Més enllà d’aprendre violí al conservatori i a cantar en cors va desenvolupar la seva veu escoltant grans veus com Camarón, Paco de Lucía, Morente i Pastora Pavón. També bussejant en poemes de Lorca, Machado i Vicente Aleixandre. La seva ment es va expandir encara més a l’arribar a Barcelona, on es va establir després d’aconseguir una beca per estudiar al Conservatori Superior del Liceu, primer, i a l’Esmuc, després. «La primera classe de cant la vaig fer amb 19 o 20 anys a l’aula de cant modern i jazz. Va ser una oportunitat increïble poder accedir a l’educació musical. Volia saber si el que havia après intuïtivament estava ben cantat i fins a quin punt la meva tècnica vocal era sana». Va resultar que sí, que anava pel bon camí, que el seu instint no li havia fallat.  

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

No va ser fàcil convèncer els seus pares per poder seguir amb la seva passió lluny de casa. Establir-se a Barcelona va ser com entrar en una altra dimensió. «Va ser un canvi molt dràstic però superinspirador perquè alhora que em separava de les meves arrels vaig poder veure-les amb perspectiva», recorda. «Aquí tot era més divers, ampli i caòtic. Al meu poble no hi havia una cosa tan ‘heavy’. Va ser com obrir una finestra a l’art: amb jam sessions amb gent de tots els gèneres, micros oberts de poesia als barris i bars de cantautors».

Tot i que el seu primer àlbum amb set temes ha sortit el 31 de gener passat ja està ficada en noves melodies i projectes. «Sempre acabo fent el contrari del que dic així que no puc avançar res perquè em guio molt per l’instint». Sigui com sigui, ningú li dictarà el camí a seguir. I menys els que pretenen comparar-la amb Rosalía, una cosa que assumeix amb esportivitat. «Aquest dilema no existia abans perquè no hi havia tantes dones en això. Està bé que els nostres noms sonin, a veure si d’aquí més anys som més i s’acaba aquest debat. Les etiquetes mai m’han fet cap favor».