Nadav Lapid: «L'ànima del meu país, Israel, està malalta i podrida»

Els dos primers llargmetratges de Nadav Lapid, ‘Policía en Israel’ (2011) i ‘La professora de parvulari’ (2014), el van convertir en un dels autors més estranys i estimulants del panorama actual, i ara el tercer confirma per què. Os d’Or a la passada Berlinale, ‘Sinónimos’ és el retrat autobiogràfic d’un jove israelià que, després de finalitzar el servei militar, viatja a París per renunciar completament a la seva nacionalitat, la seva cultura i el seu vell jo, fins que entén que aquestes coses no es poden canviar com si fossin un abric.

¿Què intenta dir ‘Sinónimos’ sobre la identitat israeliana? He

volgut reflectir l’ànima del meu país, que està malalta i que cada cop està més podrida. No s’ha de fer més que fixar-se en les persones que millor la simbolitzen, aquests homes joves israelians que no tenen sentit de l’humor ni habilitat per a la ironia, ni dubten de res, ni són capaços d’adaptar-se, i que són autoritaris fins quan ballen o fan un petó. La seva és una actitud vital absolutista: o estàs amb ells o contra ells. I jo no puc evitar sentir-me israelià. Aquesta manera de ser es reflecteix en la meva manera de rodar i expressar-me amb les meves pel·lícules.

La pel·lícula té molt d’autobiogràfica. ¿Què diria que va aprendre en el temps que va passar a París? Em

vaig mudar allà perquè a Israel sentia que estava envoltat de gent cega, incapaç d’adonar-se de la irracionalitat i el disbarat que determinaven les nostres vides; vaig pensar que si m’allunyava de forma radical de tot allò seria capaç de curar-me. Però després vaig entendre que, quan el dimoni està a dins, vagis on vagis el portaràs amb tu.  

Segons la seva opinió, ¿de quina manera afecta el servei militar obligatori la psique dels joves israelians?

En el meu cas, recordo que inicialment em vaig convertir en soldat amb entusiasme, tot i que, per descomptat, no entenia absolutament res. Aquell període específic va ser molt menys perillós del que jo esperava i, a més, em va donar moltes idees que espero utilitzar en futures pel·lícules. El cert és que el problema no és el servei militar en si mateix; el problema és que, quan neixes a Israel, fins i tot des d’abans que tinguis ús de raó, se’t prepara per ser un bon soldat.

¿Quines conseqüències té això?

Creixes obligat a ser algú que per naturalesa no ets, i a suprimir certs aspectes de la teva personalitat. I això passa durant anys i anys, i al final ja no saps ni qui ets, quin és el teu jo real i quin el que se t’ha imposat.

En qualsevol cas, ‘Sinónimos’ sembla suggerir que Israel no és una excepció en aquest sentit.

Sí. Yoav, el protagonista de la pel·lícula, creu que França i Israel són antònims, però en realitat són sinònims. Tots els països tenen cadàvers cremats i enterrats sota terra, i tots se sustenten sobre la violència. I la majoria de nosaltres ens neguem a enfrontar-nos a la nostra responsabilitat individual i social; preferim mirar cap a una altra banda. Hi ha una malaltia que no es cura, i nosaltres en som part. De fet, la malaltia som nosaltres.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

La pel·lícula recorre a el·lipsis i altres eines narratives que no l’hi posen fàcil a l’espectador. ¿Podria detallar la seva estratègia?

Crec que les vides de tots nosaltres són caòtiques, i intentar dotar-les de sentit és absurd. Les narratives clàssiques busquen una coherència que les desconnecta de la realitat. A més, quan jo veig una pel·lícula m’agrada que s’enfronti a mi, que em colpegi; i crec que essencialment és això mateix, entrar en un combat de boxa amb el públic; això és el que intento fer a través del meu cine. L’art s’ha de basar en la confrontació.