'Sinónimos', de Nadav Lapid: un crit d'alerta

‘Sinónimos’ és el quart llargmetratge de Nadav Lapid, possiblement la veu més personal del cine israelià actual, tot i que aquesta pel·lícula sigui una coproducció amb França. Aquesta veu tan particular ja la va mostrar en ‘Policía en Israel’ i, sobretot, a ‘La professora de parvulari’, de la qual se’n va rodar un ‘remake’ nord-americà protagonitzat per Maggie Gyllenhaal. ‘Sinónimos’ va una mica més enllà en la seva aposta tant formal com temàtica.

Les dues o tres primeres escenes són desconcertants. L’espectador no s’acaba de situar. Però al mateix temps segur que se sent intrigat per aquest noi que entra en un apartament parisenc completament buit, es treu tota la roba, es colpeja, fa exercicis per combatre el fred, baixa per les escales de l’immoble i acaba mig inconscient a la banyera després de dutxar-se amb aigua freda. ¿Qui és aquest individu que sembla tan alienat com perdut en un món que no sembla ser el seu?

El personatge es va assentant, no així el relat, bifurcat en diverses i atractives direccions. Yoav, el protagonista, s’ha escapat d’Israel, d’una vida militar i d’una família possessiva. No només espera trobar una existència millor a París: també vol que els francesos el salvin de la situació delirant que viu el seu país. La nuesa inicial és una mica més que física. Yoav es desprèn de tot perquè necessita tornar a néixer.

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

Lapid el relaciona, llavors, amb una curiosa parella jove burgesa que viu al mateix immoble. Tots dos se senten atrets per ell i acaben sent una mena de benefactors i renovats pigmalions. Ella està interpretada per Louise Chevillotte, la franca revelació d’‘Amante por un día’ de Philippe Garrel. L’empremta francesa no es queda només aquí. Com si s’impregnés de la manera de filmar d’alguns realitzadors gals –entre ells, el mateix Garrel o Jacques Doillon–, Lapid busca constantment el cos a cos entre els seus personatges i tot –les relacions entre ells i la resta del món– acaba sent essencialment físic. El cos com a catarsi alliberadora.

No serà un film que caigui gaire bé a Israel. A estones sembla un crit d’alerta. En d’altres una evocació afectiva per les arrels que s’acaben perdent. Està explicat de manera molt directa i epidèrmica, amb situacions que van del naturalisme dramàtic a la irracionalitat gairebé còmica.