El Barrio, ídol romàntic al Sant Jordi

Amb prou feines acabada la gira de ‘Las costuras del alma’, que el va portar dues vegades al Palau Sant Jordi el 2018, El Barrio es va enredar en la gravació d’un nou disc, ‘El danzar de las mariposas’, obra encaminada a transmetre una certa frescor i sensualitat, atapeïda de metàfores perfumades i de noves equacions entorn de la cançó sentimental, el flamenc i el rock andalús. Repertori crescut en directe, on aquest cavaller del sud anomenat José Luis Figuereo i el seu poderós grup sempre trepitgen fort, com vam poder observar de nou aquest dissabte, per descomptat, en el seu estimat Sant Jordi.

Tot i que aquesta vegada la sala no va arribar a omplir-se (va quedar per ocupar la franja més alta de seients), no es pot dir que el fenomen estigui en hores baixes, i la festa va ser integral tant a dalt com a baix de l’escenari, on es respirava una identificació espiritual amb l’artista. Molts fans, ells, però també elles, tocats pel característic barret d’ala curta que el distingeix, i entregats des de la peça nova que va obrir la nit, la instrumental ‘Mi manantial’, simfònica i ‘heavy’, portant El Barrio més a prop de Medina Azahara que de Triana.

Sota l’influx dels astres

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Amb ‘Mi amante luna’ es va obrir pas Figuereo manejant un d’aquests textos que celebren un idealisme romàntic amb cites a petons, somnis i influxos còsmics. El Barrio és un pel·liculer com no n’hi ha, però tot i que els seus textos derivin de vegades cap a la redacció adolescent pretenciosa, el carisma i la franquesa amb què els fa seus venç defenses. També en cançons acabades de publicar, i rebudes amb galimaties pels anomenats ‘barrieros’, com la sentida ‘power ballad’ aflamencada ‘Amor propio’, la lleugera, embolicada amb palmells i aires de xivarri, ‘Agua fresca’, i aquesta altra, ‘Caminos de azufre’, en què va cantar a la puresa anímica («‘le puse a la mentira una corona de espinas’») entre puntejos de guitarra dignes de Yngwie Malmsteeen.

El Barrio, geni i figura, reforçant vincles amb la seva gent en un «petit examen» en què deixava anar una pista i el públic cantava l’estrofa que li corresponia, endinsant-se en l’arrel flamenca també sense aparell rocker, i fent pinya en la metacançó ‘Orgullo’: «‘Somos distintos / Todos cantamos’». En donem fe.