'Vida oculta': nou sermó de la muntanya de Malick

Dir que ‘Vida oculta’ representa l’intent de Terrence Malick de tornar a explicar-nos una història sonarà a bones notícies per als qui van començar a apreciar al cineasta gràcies a les seves pel·lícules més primerenques –‘Malas tierras’ (1973), ‘Días de cielo’ (1978)– i han renegat d’ell a causa de l’amanerament ‘arty’ i la falta de rumb narratiu de les seves pel·lícules més recents, com les supremament vanes ‘To the wonder’ (2012) i ‘Knight of cups’ (2015). No obstant, no és del tot exacte. Per dur a terme el retrat de Franz Jägerstätter, un granger austríac que es va negar a jurar lleialtat a Hitler durant la segona guerra mundial i va ser executat a causa d’això, Malick recorre al mateix mètode que a hores d’ara ja ha convertit en la seva fórmula personal: la càmera es mou sense parar i observa els actors i el seu entorn com si fos l’ull de Déu; l’acció –és un dir– transcorre a través d’un muntatge permanent d’imatges de mirades solemnes i mans que acaricien bladars; els personatges parlen gairebé exclusivament en ‘off’ i entre murmuris, sovint adreçant-se directament al Totpoderós. Fins i tot aquells espectadors que no se sentin immediatament irritats per tanta afectació coincidiran que tots aquests trucs han perdut bona part de la gràcia que tenien en ‘L’arbre de la vida’ (2011). Però aquest no és l’únic problema.

Notícies relacionades

Un ‘Dioptria’ que travessa generacions

L’univers marcià de Tamara ‘Superestar’

A hores d’ara, tot el que sembla importar a Malick és la contemplació abstreta del paisatge. En lloc d’explorar els dilemes morals, religiosos i polítics que el cas de Jägerstätter planteja, prefereix dedicar-se a encadenar plans de muntanyes, i valls sobre les quals plana la boira, i cel ennuvolat, i ovelles que pasten, i rierols que murmuren, i més muntanyes. Els personatges humans semblen importar-lo menys que els accidents geogràfics, i això fa difícil que ens importin a nosaltres. El temps que el seu protagonista va passar a la presó, per exemple, és la seva excusa perfecta per recrear-se amb les ombres que el sol projecta al colar-se pels barrots de la finestra.

Al llarg de tres hores de metratge, dit d’una altra manera, ‘Vida oculta’ en cap moment es molesta en fer cas a la lògica de Jägerstätter o al seu turment interior. Tot i que, a dir veritat, tal com la pel·lícula el retrata és un home sense turments, ni crisi, ni dubtes o temptacions; és simplement un màrtir o, directament, un transsumpte de Jesucrist. Malick s’esforça tant per convèncer-nos de la seva santedat –l’Església, recordem, el va beatificar el 2007– que en el procés s’oblida d’humanitzar-lo.