Pablo Guerrero, puresa poètica a Barnasants

A mitja veu ha anunciat Pablo Guerrero la seva retirada i sense escarafalls es va presentar aquest diumenge a l’Auditori Barradas en la que serà, per tant, una de les seves últimes actuacions a Catalunya, si bé esperem tenir-lo de tornada després que, la pròxima tardor, publiqui el seu disc de comiat. Recital de fins contrastos, en el qual va brindar la seva veu resseca a un cançoner amb senyals d’innocència i d’inquietud.

Perquè el trobador d’Esparragosa de Lares (Badajoz), establert a Madrid des de fa més de 50 anys, no ha viscut mai dels assoliments passats i prefereix cantar nous versos abans que acollir-se als que sap que li garanteixen l’aplaudiment. Així va ser en la seva nova cita a Barnasants, on va basar el repertori en els seus àlbums d’aquest segle, amb èmfasi en el més recent, ‘Mundos de estar por casa’ (2017), del qual va oferir cinc cançons. La primera, l’acollidora ‘Casas de puertas abiertas’, amb la seva apel·lació a una «antiga memòria» que «ens va deixar els seus sabors» i la seva disposició als imprevistos que ens reservin els astres.

Vestigis de jota extremenya

Notícies relacionades

Nézet-Séguin firma un Concert de Cap d’Any brillant i enèrgic

Crítica de l’episodi final de ‘Stranger things’: un tancament efectiu no exempt d’excessos

Guerrero va desplegar un llenguatge subtilment impressionista en el qual té bastant a veure el seu còmplice Luis Mendo, la guitarra elèctrica del qual va dialogar amb la de Juan Ferrari atenent al toc just, la discreta filigrana seguida a la llunyania per la trompeta de Santi Vallejo (també als teclats i el calaix) i sostinguda pel contrabaix de Christian Pérez. Atmosferes més aviat ingràvides, tot i que algunes peces s’assentessin en materials terrenals: ‘Laberinto’, psicològica i arrelada en un gènere popular («la jotica de mi pueblo, que me ha dado muchas alegrías»), o ‘Rosa de arena’, amb indicis de llatinitat.

Cançó destil·lada i d’una mística pròxima, creant una aura de puresa poètica al seu voltant, amb aquesta classe de textures insinuades i netes que al seu dia el van acostar a un grup pop tan especial com los Esclarecidos de Cristina Lliso. Guerrer d’hospitalari verb àrid, rellegint amb emoció un parell de velles cartes de joventut (‘Dulce muchacha triste’, l’himne ‘A cántaros’) i buscant la llum a ‘Dame un día feliz’, peça que va compondre amb Jabier Muguruza i amb la qual ens va enviar els seus millors desitjos en el serè clímax del seu primer adeu al Barradas.