Pablo Guerrero: «En aquest país passes d'heroi a malvat en 24 hores»

Trobador de terra endins, amb arrels en el cant tradicional i alhora amb curiositat per l’experimentació sonora, Pablo Guerrero (Esparragosa de Lares, Badajoz, 1946) torna aquest diumenge al festival Barnasants (Auditori Barradas, de l’Hospitalet) per oferir amb el seu grup un recital de tall antològic en el qual recorrerà els seus 50 anys de carrera i avançarà cançons del seu pròxim treball, ‘Duetos inesperados’. Un disc que sortirà a la tardor i amb què, ens anuncia, posarà punt final a la seva trajectòria.

Són 50 anys de carrera, o una mica més, des que es va plantar a Madrid a finals dels 60.

Fa més de 50 anys que resideixo a Madrid, però sempre tornant a la meva terra, on em sento bé perquè és una cura de silenci davant l’estrès i el soroll de les grans ciutats.

Era estudiant de Filosofia i Lletres, branca de Literatura, quan va trobar els integrants del grup Canción del Pueblo. ¿Què va representar allò per a vostè?

Una forma nova d’entendre la música en la qual el text era molt important, així com el compromís social i polític. Seguíem una mica el camí de Bob Dylan, de Joni Mitchell..., i aquí a Espanya, dels cantautors catalans. No em vaig arribar a integrar al grup, perquè quan em vaig oferir a cantar ja s’havia dissolt. Allà hi havia Hilario Camacho, Elisa Serna, Adolfo Celdrán... Amics molt estimats.

Es va iniciar amb la guitarra.

I de seguida coneixia gent de Nuestro Pequeño Mundo, com Nacho Sáenz de Tejada, que es va incorporar i em va acompanyar en els concerts. Vam estar junts tots els anys 70, i mai se’n va anar del tot.

S’ha dit de vostè que és «un poeta que canta». ¿Li sembla ajustat?

Paral·lelament als discos, escric molta poesia i la publico. Al principi separava una mica les dues activitats: d’una banda, em considerava lletrista de cançons, i per una altra poeta. Però crec que amb el temps les dues facetes s’han anat unint, i ara la meva poesia té a veure amb un llenguatge senzill, per a la cançó.

¿Com va ser que María Dolores Pradera cantés una de les seves primeres cançons, ‘Amapolas y espigas’?

Em va passar una cosa molt curiosa: vaig anar a un concert seu i em van fer passar al seu camerino. Ella m’ho va ensenyar, em va donar uns consells i de sobte van entrar Los Gemelos i va cantar amb ells la cançó per a mi. Es va posar un mocador al cap i tot per cantar-la. Imagina’t, un jove com jo, que acabava de venir del poble... Jo estava flotant en un núvol. En el concert la va cantar, la va arribar a gravar i la va tenir molt temps en el repertori.

Vostè la va interpretar al Festival de Benidorm de 1969.

En aquella època era normal que els cantants que es llançaven anessin als festivals. M’ho van proposar i jo, amb la gosadia de la joventut, vaig dir que sí. La cançó va destacar: li van donar el premi a la millor lletra. Crec que la vaig escriure estant encara a Extremadura.

¿També va escriure a la seva terra la cançó ‘Extremadura’? Té una lletra poc encoratjadora: “¿Por qué se fueron los hombres / de tu tierra? / Extremadura, / tierra de conquistadores / que apenas te dieron nada”.

Sí, la cantava ‘a cappella’, sense cap acompanyament, i estava inspirada en cants de treball del meu poble. Però alguna cosa s’ha avançat a Extremadura. La feina ja no és tan dura: quan jo hi vivia, encara es llaurava amb mules. Crec que tot ha evolucionat. Extremadura tenia una imatge de terra seca, dura, omple de cacics i de pobresa, i alguna cosa d’això hi havia. Però això s’ha anat mitigant, tot i que probablement no hagi desaparegut del tot. L’emigració va ser molt forta, i ara torna a ser-ho; hi torna a haver molts joves que se n’han anat a buscar feina a altres llocs.

Va preparar un disc, ‘Tierra’, amb poemes de Miguel Hernández, una mica abans que el de Serrat, que no es va arribar a publicar.

Uns mesos abans, sí. Era música per a una obra de teatre: la vida de Miguel Hernández, en tres parts. La censura va prohibir l’espectacle i ho vam camuflar una mica per esquivar-la en una espècie d’assaig amb públic. Però la policia se’n va assabentar i va entrar, i va acabar tot d’una forma bastant violenta. No va quedar res d’allò, tot i que el director, Emilio Hernández, conserva un casset de l’època amb les cançons.

El 1975 va actuar a l’Olympia, de París.

Vaig anar-hi amb Xavier Ribalta, vam actuar tots dos el mateix dia. El concert era ple d’exiliats, periodistes, gent que havia emigrat, noies que se n’anaven a servir... A París hi havia molta sensibilitat pel que passava a Espanya, sobretot al món de la cultura. Paco Ibáñez va anar al concert, i després vam estar a casa seva.

I tot just sis mesos després de la mort de Franco, va participar en el Festival de los Pueblos Ibéricos, a la Universitat Autònoma de Madrid.

Amb cantautors de cada comunitat en una esplanada enorme, omple de joves demanant llibertat, en la qual miraves a la llunyania i estava tot envoltat de policies a cavall. Hi eren Raimon, Labordeta, Julia León, Víctor Manuel... Va ser molt emocionant.

Va marcar distàncies amb els partits. ¿Era escèptic?

En els meus primers anys a Madrid jo era molt pròxim als moviments llibertaris. Era més de sindicats que de partits. Vaig conèixer alguns d’aquests dirigents quan van tornar de l’exili i era gent increïble, amb una gran bondat i entrega als problemes dels altres. Però no soc un escèptic polític; només que no soc un home molt de partit. Em costa acceptar la disciplina. De tota manera, ara soc de Podem. Arran del 15-M, em vaig fer del partit, i ara crec que em vaig perdre una cosa bona no militant abans, perquè es coneix molta gent que pensa de forma semblant a tu, i és molt bo. Cal organitzar-se per aconseguir coses. He evolucionat, sí.

En ‘A cántaros’ venia a demanar que una forta pluja es carregués el règim. ¿Ho va concebre com un himne, una cançó que pogués compartir-se fàcilment?

No, no, va sortir per casualitat. De totes les cançons que he fet, és l’única en què estava fent la lletra i em va passar pel cap la melodia, les dues coses alhora. I d’una tirada, i sense cap correcció.

¿Creu en la inspiració?

Sí, crec que hi ha moments especials. Jo ho noto. Quan escric una poesia i sé que sorgirà. Però bé, mai he tingut moments d’important sequedat creativa.

Després de Franco, als 80, la situació dels cantautors, en lloc de millorar, es diria que va empitjorar. ¿Ho recorda així?

Sí, en aquest país passes d’heroi a dolent en 24 hores. Però bé, ho vaig entendre, perquè apareixien músics nous amb una altra imatge i una altra forma de compondre. Però vaig continuar actuant. Tot i que no estàvem en primera línia mediàtica, com diríem ara, la majoria vam poder dedicar-nos a viure de cantar les nostres cançons. Amb la ‘movida’ no m’hi vaig relacionar gaire. Algunes de les seves actuacions em van semblar divertides, i ells a mi em van respectar.

El 1988 va començar, amb ‘El hombre que vendió el desierto’, una nova etapa amb Suso Saiz. Discos diferents, en què experimentava amb el so i l’electrònica. ¿Com va ser aquesta evolució?

Vaig conèixer Suso una mica per casualitat i, com a ell, a mi m’agradaven molt Brian Eno i Robert Fripp. Vam començar a treballar una mica de broma, a veure com podia quedar una cançó amb aquests sons. Ens va agradar experimentar i seguim. Fins a ‘Sueños sencillos’ (2000), on ja va aparèixer Luis Mendo.

Es va rebel·lar contra l’estètica de la veu i la guitarra.

Sí, em vaig rebel·lar contra això perquè m’agrada molt l’‘ambient’, gent com David Sylvian, que experimentava llavors amb nous sons. Va ser un moment de recerca, estètica i personal.

L’experimentació sonora no ha sigut, en general, el terreny natural dels cantautors. ¿Potser Mikel Laboa va ser algú més pròxim a vostè?

Sí, Mikel Laboa va arribar a fer discos pròxims al que jo feia, molt experimentals. Vam ser molt amics. Va fer coses molt atrevides, músiques amb molta ruptura harmònica.

Però consumat un cicle d’àlbums, va tornar a les formes més tradicionals.

Va arribar un moment en què em va semblar que aquest camí estava esgotat i vaig tornar a fer cançons amb guitarres i harmonies, més senzilles, i acostant-me al jazz. Crec que va influir la crisi econòmica; les companyies no donaven diners per gravar discos. Vaig conèixer el grup que acompanyava Luis Mendo: Cristian Pérez, Santi Vallejo i Juan Ferrari, la banda de músics amb qui actuaré a Barnasants.

Malgrat les creixents penúries discogràfiques, el 2007 li van muntar un disc d’homenatge, ‘Hechos de nubes’, que va ser un luxe.

Idea d’Ismael Serrano. Un regal, perquè sentir cançons meves en la veu de Serrat, o d’Aute, o de Pedro Guerra, o de Javier Ruibal... Van fer seves les cançons i me les van tornar renovades. Jo vaig estar totalment al marge d’aquest disc. Anava escoltant cançó a cançó a mida que Ismael me les anava enviat. Totes van ser una sorpresa. Va ser un moment molt bonic de la meva vida.

Ha continuat publicant discos, entre els quals, un a mitges amb Javier Álvarez. ¿I ara?

Tinc un projecte nou, un disc, que es dirà ‘Duetos inesperados’ on cantaré cada cançó amb un músic: veu i guitarra, vaig i piano, veu i harmònica... Ja són les cançons compostes i maquetades. La gravació serà per al juliol. Són cançons totes noves, amb lletres meves i músiques de Luis Mendo i meves, menys una que és d’un poeta amic, Santos Domínguez.

¿Textos que tenen alguna idea en comú?

Anava a dedicar-li el disc a Madrid, la ciutat que m’ha acollit, però al final això no preval, perquè només dues de les lletres parlen de Madrid. Els altres són sobre els temes que sempre m’han inspirat: l’amistat, l’amor... També hi ha cançons amb humor. Crec que serà un disc ple de tendresa, amb músics molt bons, com els de la meva banda i Antonio Serrano a l’harmònica. Estic en contacte amb Quique González, Cristina Narea i Depedro. Espero que em diguin que sí. Aquest disc probablement sigui el meu comiat del món de la cançó. Jo sempre he estat a l’avantguarda en aquest país, provant coses noves, i em vull acomiadar amb un disc on hi hagi un risc, perquè és el que m’agrada i el que sento.

¿Què ha pesat en la decisió de tancar la seva carrera?

Estic bé físicament, però crec que arriba un moment en què s’ha de saber dir adeu. Cohen va ser-hi fins al final i va fer discos meravellosos, però en el meu cas no vull que sigui així. Els concerts s’acabaran també. El disc sortirà després d’estiu i faré una petita gira de comiat. Respon a una cosa profunda, a no voler dir res més. Després d’aquest pròxim disc el següent pas lògic serà guardar silenci.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

‘¿Qué fue de los cantautores?’, es preguntava el seu paisà Luis Mendo al seu llibre. ¿Què li respon?

La resposta ara és una mica trista, perquè molts ja no estan amb nosaltres, ja se’n van anar. Però la figura del cantautor segueix amb força, i els nostres somnis han sigut heretats per les noves generacions. Jo crec que la cançó d’autor que nosaltres ajudem a definir continua i seguirà. Sempre hi ha gent capaç d’emocionar amb una veu i una guitarra.