Passin i vegin les entranyes dels museus de Barcelona

Aquí a baix la temperatura és agradable. Ni fred ni calor. Igual que a la superfície, el blanc és el color dominant. Els sostres són alts i alguns passadissos desemboquen en grans magatzems de portes corredisses que s’obren empenyent-les. No hi ha gaire gent. Pràcticament a cada llindar hi ha estores rectangulars regades amb biocides, senyal que l’enemic en aquests dominis és el microbi. Se senten expressions com «magatzem bidimensional», «magatzem tridimensional» i «magatzem de trànsit», que podrien portar a pensar que per una d’aquestes portes apareixerà en qualsevol moment un Llegat de la Milícia Cardassiana; però també expressions com «pintes», «contramarcs», «màster» i «submàster», que donen una idea més precisa de la naturalesa del lloc. Som a les entranyes d’un museu. El Macba, per ser exactes.

És de treure el cap a les entranyes del que tracta l’In Museu, la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona per obrir les dependències museístiques habitualment tancades al públic que celebrarà aquest dissabte la seva quarta edició. Catorze museus de la ciutat ensenyaran per un dia les seves fascinants entranyes, els seus tallers de conservació i restauració, els seus arxius, les seves reserves, les seves biblioteques, els espais exclusius per al personal, la part de les seves col·leccions que no està a les sales... Resumint, les entranyes. La notícia que aquest any tres pesos pesants de la ciutat s’han sumat a la nòmina dels centres disposats a dur a terme l’exercici de nuesa –el MNAC, el Macba i la Fundació Miró– no fa més que augmentar l’interès. Parlem de tres grans col·leccions de Barcelona. Parlem d’entranyes, museísticament parlant, molt atractives. Les del Macba són blanques, no hi fa fred ni calor, els sostres són alts i els passadissos...

«Com el Reina Sofia o el Pompidou»

«Aquest és el magatzem de trànsit», diu Alejandro Castro, conservador-restaurador especialista en escultura i un dels que farà de guia pels soterranis del museu. Els magatzems són el cor de les catacumbes: el de trànsit fa honor a la literalitat del seu nom i acull obres nouvingudes o que estan a punt de marxar. Adquisicions a part, normalment són préstecs, una cosa que al Macba es practica a nivells propis de pinacoteques «com el Reina Sofia o el Pompidou», segons explica Patrícia Sorroche, del registre, una altra professional convertida en guia per a l’Operació Nu de dissabte. «La col·lecció del Macba té una rotabilitat de gairebé el 20%. És una estadística molt alta, que genera un treball ingent», afegeix, i tot seguit explica que durant el 2019 es van donar en préstec 1.185 obres de la col·lecció. Situat al costat de la zona d’embalatge i desembalatge i d’un gran muntacàrregues per on les obres es baixen a les catacumbes, el magatzem de trànsit és clau per a l’aclimatació de les obres que venen de fora. Especialment quan han sigut transportades amb avió.

El clima és un element clau en qualsevol museu i el Macba no n’és l’excepció. A tots els magatzems hi ha sensors i les temperatures es controlen amb zel, tot i que és possible que hi hagi una mica més de parafernàlia meteorològica al magatzem de neveres –el nom ho diu–, on es guarda el material fílmic i «objectes molt, molt delicats»; cosa que, en el delicat món de l’art, designa una delicadesa de seda aràcnida. Són tres neveres amb temperatures i condicions d’humitat diferents, i és un regne tan sensible que els visitants tan sols en podran trepitjar el vestíbul, una zona de trànsit a la seva manera, donat que és on s’aclimata el material que entra o surt. Un sent que darrere d’aquestes portes es guarda un tresor, i potser és així.

Un altre mena de relat

És un submon de magatzems, com ja es va dir, i resulta que fins i tot entre els magatzems hi ha jerarquies. Vet aquí la joia de la corona: el magatzem bidimensional. És a dir, el de les obres bidimensionals. De les pintures, per resumir. És el regne de les graelles, aquests suports –per a qui no els hagi vist mai– grans com el quadro més gran, ancorats a la paret com una baralla de cartes, fets per emmagatzemar les pintures una al costat d’una altra en formació vertical. El lloc que fa salivar qualsevol amant de l’art. Aquí les pintures estan desproveïdes de context, òrfenes del que a dalt es procura que conformin: un relat. «O bé és un altre mena de relat», suggereix Sorroche. «Una experiència més directa». Els que han tingut el privilegi de visitar el magatzem bidimensional del Macba (curadors, restauradors, estudiants de postgrau) demanen indefectiblement donar un cop d’ull als Basquiat, però justament ara els tres Basquiat de la col·lecció estan exposats en sala. No és greu: aquí a baix hi ha obres de José María Sicilia, de Dieter Roth, de Tàpies, de Llimòs, de Soledad Sevilla, de Miró, de Sucre, de Richter. Aquí es venen a veure les obres al seu armari, despullades, i comprovar que en el seu somni de catacumbes són igual de magnífiques que penjades a les parets.

El Macba està pleníssim

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Hi ha 135 graelles en total, totes plenes. «No hi cap res», diu Castro. «El Macba està pleníssim, com tots els museus de la ciutat.» Les pintures de la col·lecció han colonitzat una part del magatzem d’objecte, destinat originalment a les escultures de petit format, però continua faltant espai, de manera que algunes es mantenen embalades al magatzem tridimensional i d’altres dormiran en magatzems externs. ¿Magatzem tridimensional? Sí: el de les obres de gran format, sobretot escultures; es pot dir que el segon magatzem en termes d’espectacularitat, tot i que només sigui perquè es respira una sensació d’acumulació com la que deu embargar els herois arqueològics quan descobreixen el tresor de la mòmia. O una cosa així. Moltes caixes, des del terra fins al sostre. Potser no té el poder d’atracció de la seva germana, la bidimensional, precisament perquè més que res hi ha caixes, però queden coses a la vista: la maqueta dels ‘Llumins’ d’Oldenburg, per exemple.

Després hi ha el magatzem de paper, destinat a allotjar obres no emmarcades i documentals, i després el taller de restauració i conservació, presidit per una mastodòntica lupa binocular d’augment. «Aquí ens ocupem del tema de la neteja, controlem la degradació dels materials... Molta gent que ve ens pregunta per què sent obra nova s’ha de restaurar, i els expliquem que té a veure amb els materials. Els artistes contemporanis fan servir materials que van més enllà de la pintura, i això suposa un repte de conversa important», diu Sorroche. ¿Un exemple? El ‘Montsalvat’ de Kiefer, diu, el quadro estrella de les graelles colonitzadores del magatzem d’objecte. La mateixa descripció del quadro a la web del museu parla d’«una topografia de materials»: sorra, gira-sols, pipes de gira-sol i corda. Del repte que implica la conservació d’una obra d’aquesta naturalesa en parla el fet que els conservadors disposen d’un mapa del quadro on està perfectament ubicada cada pipa de gira-sol. I no són tres, ni quatre. En realitat, l’única manera de comprendre-ho és baixant-hi a donar-hi un cop d’ull.