Crítica de 'La casa holandesa': la vida, material reparador

Sembla al principi un conte de fades ‘La casa holandesa’ (AdN), amb la seva dolenta fora mida –la madrastra, naturalment– i els seus bons sense màcula. I un creu que serà tot així, però no és del tot així: la malvada magnètica ràpidament passa a un segon pla i al primer salta la història dels Conroy, Danny i Maeve, víctimes d’un espoli que els marcarà per tota la vida. I allà comença en veritat ‘La casa holandesa’, quan els dos germans són llançats a un buit sense xarxa i privats d’una part substancial de la seva identitat. Com es lluita contra això. Com opera la reconstrucció. Com es repara el buit.

La malvada madrastra ha desposseït els Conroy del seu patrimoni, el valor del qual no és material, sinó espiritual, ja que inclou el lloc on s’assenta ni més ni menys que la memòria –en efecte: la casa holandesa–. Però, a més, els germans han perdut el distant pare, i molt abans a la mare, per raons que mai van ser clares. L’abisme dels Conroy és un còctel fet de diverses pèrdues, i els pedaços pendents també són diversos, alguns de vital envergadura. En aquestes aigües de la reconstrucció, procel·loses, navega la nord-americana Ann Patchett amb una escriptura tranquil·la, precisa, atenta a la construcció de personatges sòlids, amb psicologies que apuntalen amb naturalitat cada gir de la història. Un es puja a la prosa de Patchett com a un cotxe dels que aïllen el conductor del món.

És una novel·la de llarg alè: acompanyem els Conroy durant dècades. És tan esquinçador el que els passa i al mateix temps tan normal que un acaba creient que existeixen, que apareixeran un dia a la cantonada. No obstant, potser per distracció de l’autora, potser perquè és part de la màgia de l’obra, de vegades sembla que el pas del temps no fa efecte en els germans: sempre són els mateixos, fins i tot als 50. Sempre parlen igual. No cal dir quant molesta un detall com aquest en qualsevol novel·la.