Crítica d''El faro', de Robert Eggers: la llum del final del món

La històries ambientades en fars tenen sempre alguna cosa d’inquietant i arcaic. Un far és l’últim punt de la terra, o l’única referència en una illa, un feix de llum al qual s’agafen els mariners per salvar les seves vides quan el mar envia els vaixells cap als penya-segats. Els que viuen en aquest edifici alt i espigat tendeixen, generalment, a perdre la raó. Els ha passat recentment, en termes cinematogràfics, als protagonistes de ‘La luz entre océanos’ i ‘Keepers, el misterio del faro’, i ‘La pell freda’ era pur relat de terror, i la setantera ‘La luz del fin del mundo’ barrejava misteri i aventura.

Notícies relacionades

De «no vull ser pare» a «superpare de l’any»: Bertín Osborne i la paternitat com a negoci

Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

‘El faro’, segon llargmetratge de Robert Eggers, se suma a aquesta tendència. Intuïm que els dos faroners, l’experimentat que encarna Willem Dafoe i l’inexpert que interpreta Robert Pattinson, acabaran pugnant entre ells en una espiral de violència i bogeria, i que tot serà extremadament físic i atàvic: les robes dels protagonistes, el maquillatge que endureix les seves mans i arruga els seus rostres, el so de les amenaçadores gavines –hi ha una seqüència que no supera ni el Hitchcock d’‘Els ocells’–, els textos trets de diaris de Herman Melville i, sobretot, la fotografia en blanc i negre portentosa i d’infinita cruesa, com la del cine dels primitius i el cine fantàstic mut.

Eggers incideix en la línia del nou ‘horror folk’ que ja va practicar amb ‘La bruja’ i coincideix amb el d’Ari Aster, autor d’‘Hereditary’ i ‘Midsommar’. Nous territoris per explorar per a un cine fantàstic diferent, tel·lúric, molt inquietant sense ser espantador, formalment apassionant.