24 febr 2020

Anar al contingut

SEVILLA, SEGLE XVI

El mite de La Garduña, la primera màfia del món, reviu a 'La peste'

Els acadèmics neguen l'existència de la llegendària societat criminal lligada a la Inquisició que la sèrie espanyola ha tornat a posar d'actualitat

Mauricio Bernal

El mite de La Garduña, la primera màfia del món, reviu a 'La peste'

JulioVergne

De La Garduña s’ha dit que va ser la societat criminal més longeva d’Europa. Que era una germandat secreta. Que va ser creada a Toledo el 1412 i que va conèixer la seva època més pròspera a la Sevilla del segle XVI, aquesta ciutat convertida en la capital d’Occident per la seva condició privilegiada de port d’enllaç amb les Amèriques. S’ha dit que va arribar a tenir tentacles a l’Argentina, el Perú, Mèxic i el Brasil. S’ha dit, fins i tot, que les tres principals organitzacions criminals d’Itàlia, la Camorra, la Cosa Nostra i la 'Ndranghetavan ser creades per tres germans ‘garduñeros’ que van naufragar al segle XV davant les costes de l’illa de Favignana: Osso, Mastrosso i Carcagnosso. Durant segles ha sigut tema de conversa, tema de llibres seriosos i menys seriosos i d’articles de premsa, i torna a ser-ho ara que una sèrie de televisió espanyola l’ha tornat a l’actualitat. És difícil escapar al seu poder de fascinació.

La seva relació amb la Santa Inquisició, la seva estructura gremial, el seu Gran Maestre, els seus ‘puntejadors’ i ‘florejadors’ han seduït la imaginació popular durant segles

‘La mano de La Garduña’ és el subtítol de la segona temporada de ‘La Peste’, la sèrie de Movistar+ ambientada a la Sevilla convulsa i vibrant de finals del segle XVI. La pesta era bubònica –o negra– a la primera temporada; a la segona és la societat –o germandat– secreta i criminal. «El descontentament social creix i cristal·litza en el naixement de La Garduña, el crim organitzat, que ha pres el control de la ciutat», es llegeix a la web del canal. Aquí hi ha, de nou, la magnètica Garduña, prolongant el seu relat més enllà de les albors del segle XXI, i aquí hi ha de nou la pregunta que l’ha importunat des de sempre: ¿va existir de debò aquesta societat? És tal l’amor pel detall als pilars que sostenen el relat –l’existència d’un Llibre Major, d’una llista de principis rectors, d’una jerarquia piramidal el zenit de la qual era el Gran Maestre– que és difícil dubtar-ho. No obstant, els qui han estudiat el tema afirmen que és una gran ficció. Una ficció gran i meravellosa, però una ficció.

‘Fake news’

«No hi ha cap constatació de tipus documental de la seva existència, i més aviat n’hi ha del contrari», diu Juan José Iglesias, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Sevilla. «Se suposa que tenia una implantació enorme, però el cert és que no hi ha un sol document que n’avali l’existència. Tot està molt ben construït, però no hi ha documents». L’escriptor Leon Arsenal i el professor d’Història Antiga de la Universitat de San Pablo Hipólito Sanchiz van dedicar-se a buscar aquests improbables documents per al capítol dedicat a La Garduña del seu llibre ‘Historia de las sociedades secretas españolas’ (Sepha), i van arribar a la mateixa conclusió: «És una mostra del que abans es deien bajanades i ara es diuen ‘fake news’», afirma Arsenal. «No només és una llegenda», diu Sanchiz. «És un mite fabricat i cuinat convenientment en una època en què era habitual cuinar aquests mites. Per a mi és l’equivalent espanyol del Codi Da Vinci».

«És una mostra del que abans anomenaven bajanades i ara es diuen ‘fake news’», diu León Arsenal, coautor d’‘Historia de las sociedades secretas españolas’

Abans de desmuntar el mite, cal conèixer el mite. La Garduña, segons el relat que ha perdurat fins als nostres dies, era una societat criminal clandestina que actuava segons els seus propis interessos però també «com a braç irregular de la Santa Inquisició», segons el llibre d’Arsenal i Sanchiz. L’aliança els proporcionava impunitat pel que feia a les seves activitats delictives: robatoris, segrestos i assassinats. El ja citat Gran Maestre presidia un directori secret –la cúpula de l’organització– les identitats del qual només coneixia ell. «Aquest germà gran solia residir a Toledo i s’assenyala que normalment era home de llinatge», diu el volum. La classe obrera de la Garduña es dividia entre ‘puntejadors’ (assassins), ‘florejadors’ (lladres), ‘delators’ (informants), ‘xivatos’ (aprenents i ajudants dels ‘puntejadors’) i  ‘sirenes’, l’ala femenina de la societat, «que tenien com a missió atraure als llocs propicis les víctimes assenyalades». Tot estava perfectament organitzat.

Bon ull, bona oïda, poca llengua

La major part dels nou principis rectors –els estatuts– es referien a la manera d’operar de l’organització, però l’article primer era d’ordre més general. Deia: «Poden pertànyer a la Germandat de La Garduña tots els homes que tinguin les següents qualitats: bon ull, bona oïda, bones cames, poca llengua». Com convé a una societat criminal. La Garduña, segons la llegenda, va operar impunement durant segles fins a 1822, quan el Gran Maestre d’aleshores, Francisco Cortina, i 16 confrares van ser executats a Sevilla. Tot document que provés l’existència de la societat –i, gairebé per extensió, la seva relació criminal amb la Santa Inquisició– es va cremar. Per això avui dia no es troba res.

El mite es va consolidar en un llibre publicat el 1845 per Víctor de Fereal, ‘Misterios de la Inquisición española y otras sociedades secretas’

N’hi ha més, però això és l’essencial.

Probablement tan fascinant com el mite per si mateix és la història de com va néixer, es va assentar i es va tornar perdurable. Tant el catedràtic Iglesias com Arsenal i Sanchiz apunten a la novel·la d’un tal Víctor de Fereal, ‘Misterios de la Inquisición española y otras sociedades secretas’, publicada el 1845 –«una novel·la que respon a un gust molt de l’època per les narracions truculentes sobre les atrocitats, reals o suposades, de la Inquisició», escriuen Arsenal i Sanchiz– com l’origen de tot. «És un ‘thriller’ esotèric, el típic fulletó de dolents molt dolents i bons molt bons», diu Sanchiz. «I el cas és que tots els llibres que parlen de La Garduña remeten a aquesta obra», afirma. «Es va repetir la història d’un autor a un altre de forma absolutament acrítica», diu Arsenal, «i a poc a poc es va anar donant per certa la seva existència».

Un peu de pàgina

El llibre de Fereal –un pseudònim– conté una anotació a peu de pàgina d’un Manuel de Cuendías en què explica que ell mateix va detenir el Gran Maestre Cortina i va entregar la documentació confiscada a les autoritats de Sevilla. I això és tot. Un llibre i un peu de pàgina són l’únic fonament d’un mite que ha traspassat les fronteres temporals i espacials i ha arribat intacte –poderós i seductor– fins als nostres dies. Cosa que, en aquests temps de notícies falses i veritats a mitges, tampoc hauria d’estranyar tant.

«La raó principal que hagi perdurat tant és que connecta amb una veritat, i és que la Sevilla del segle XVI tenia uns baixos fons notables», diu el catedràtic de la Universitat de Sevilla Juan José Iglesias

«Crec que la raó principal per la qual ha perdurat és perquè connecta amb una veritat, i és que la Sevilla del segle XVI tenia un xusma i uns baixos fons notables –diu Iglesias. De principi a fi de segle, passa de 40.000 a 150.000 habitants, s’omple de gent de totes les procedències i dona lloc a uns contrastos molt aguts entre rics i pobres. Això va quedar retratat en la literatura. I després hi ha, és clar, aquesta capacitat que tenen les construccions fabuloses per seduir l’imaginari col·lectiu». Iglesias creu que ha sigut fonamental en la propagació del mite de La Garduña la seva connexió suposada amb la Santa Inquisició, ja que traspua una cosa que sempre ha tingut el seu brut encant: la morbositat.

Un 75% de ficció

 El creador i guionista de ‘La Peste’, Rafael Cobos, apunta en una direcció similar a la del catedràtic quan afirma que La Garduña «és un fenomen literari amb un transsumpte real». «Tot i que La Garduña amb nom i cognoms no va existir –diu–, és difícil de creure que no hi hagi hagut organitzacions criminals a la Sevilla d’aquella època». Cobos explica que a la sèrie hi ha «un 75% de ficció» pel que fa a la societat criminal, i que del mite literari va adoptar elements com «l’estructura gremial i la relació amb l’Església». Sobre la possibilitat que ‘La Peste’ serveixi com a perpetuador d’això que molts tenen per veritat, reconeix: «De vegades les coses només han de sortir a la televisió perquè la gent se les cregui. D’altra banda, és inevitable que el rigor de la primera temporada s’encomani a la segona».

Com tots els mites, el de La Garduña està fet de versions, i tot i que alguns apunten a l’any 1412 com el del seu naixement, altres (per exemple Arsenal i Sanchiz) van més enrere, fins al segle VIII, quan els musulmans van arribar a la Península. La Garduña, expliquen, hauria nascut com a eina contra la invasió. Per tant, als ‘garduñeros’ se’ls inculcava que el seu origen era semidiví: descendien dels escollits per Déu per netejar Espanya d’infidels.

Un mite magnífic. Però mite, al cap i a la fi.

Temes: Sevilla Sèries